Any nou, temes vells.
Com si el temps s’hagués aturat, sembla que l’objectiu fonamental de Catalunya per aquest any que comença és convocar (i si és possible celebrar) un referèndum sobre la independència. No és cap broma, ja ha passat un any des del pas al costat d’Artur Mas i l’elecció de Puigdemont com a President de la Generalitat. I aquest any se’n compliran també 3 (sí!, 3!) des de la consulta participativa del 9-N. Tempus fugit irreparabile…
El diari La Vanguardia publica aquesta setmana una enquesta on una majoria dels catalans (el 76,6%) estaria d’acord amb que es pugui convocar un referèndum a Catalunya per decidir sobre la independència, però només un 37,3% creu que hauria de ser unilateral, i gairebé un 60% que hauria de ser pactat amb el Govern de l’Estat. I pel que fa a la resposta que donarien, hi ha un empat tècnic entre els partidaris de la independència i els contraris a la mateixa (només 4 dècimes de diferència, amb un marge d’error de l’enquesta del 4%).
No és per portar la contrària, però jo estic cada dia més en contra de celebrar un referèndum consistent en preguntar “Independència Sí o No”. Estaria en contra per suposat si es fa de manera unilateral, però també, si fos viable (que no ho serà) estic en contra de fer-ho de forma pactada. Tot i que ja dic que això no passarà, i només cal veure el que diu el Tribunal Constitucional alemany respecte de les aspiracions (minoritàries) de Baviera, o el mateix a Itàlia respecte del Veneto. Cap estat europeu acceptarà negociar sobre la secessió d’una part del seu territori, és una evidència que només no veuen els que no volen veure res.
En el seu moment, quan es va proposar una primera consulta no vinculant i legal per “comptar” vots, vaig trobar que potser seria una bona manera de donar arguments a uns i altres, especialment si la pregunta no era “independència sí o no”, sinó que hi havia altres opcions. En el fons, aquesta era la idea del 9-N, que l’Estat va consentir (encara que després va reaccionar donant ordres a la fiscalia per querellar-se contra els responsables) però que la majoria dels catalans no es va prendre seriosament, com demostren les dades de participació (on recordem varen votar els menors de 18 anys i majors de 16 i els immigrants amb determinats requisits).
Però després del 9-N han passat moltes coses. Unes eleccions plebiscitàries on va guanyar una formació anomenada Junts pel Sí sense majoria absoluta (i la CUP condicionant el que portem de legislatura) i sense majoria de vots independentistes. Tanmateix, el Parlament ha persistit en aprovar resolucions insòlites de desconnexió unilateral, el President de la Generalitat ha superat una moció de censura, no s’han pogut aprovar encara els pressupostos, i ara hem tornat enrere demanant un referèndum per aconseguir el suport dels “comuns/podem” (grup que es caracteritza per nedar i guardar la roba practicant una ambigüitat pròpia dels millors temps de CiU).
En aquest escenari, sincerament, si hi hagués un referèndum i el resultat fos negatiu (fet gens improbable), crec que seria un desastre per Catalunya, ja que no només el moviment independentista quedaria tocat de mort per molts anys sinó que no hi hauria cap possibilitat de millorar el finançament, les competències de Catalunya, garantir el respecte per la seva llengua i la seva cultura, etc.
I si el resultat fos afirmatiu, fet també probable però per una diferència mínima, tindríem un país partit en dos, i el procés de ruptura seria ja irreversible i sense possibilitats de negociar res.
El referèndum de SÍ/NO seria com una loteria, com una jugada de pòquer, tot o res, es guanya o es perd. I tinc la sensació de que ens juguem molt com per perdre-ho tot en una sola jugada.
Jo encara confio en la capacitat de negociació, sempre que des de Madrid siguin capaços de fer alguna proposta concreta per satisfer les aspiracions d’aquesta majoria de catalans que, segons la mateixa enquesta de La Vanguardia, no creuen que la millor solució del conflicte sigui la independència (només pensa així un 23,7%), sinó una reforma de la Constitució o una manera diferent d’interpretar-la per tal d’aconseguir satisfer les demandes dels catalans (bàsicament consistent en millorar el finançament). I un cop presentada la reforma, aleshores sí, sotmetre-la a referèndum. La consulta ha de ser un instrument, el final del procés, no el principi ni la solució.
El passat dia 7 de gener el prestigiós diari “The Economist” va publicar un article en la seva edició impresa amb el titular de “Catalexit”, equiparant el procés català a la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea. Tothom veu que el Brexit representa un greu problema per a Europa, però especialment per la Gran Bretanya. Cometrem el mateix error a Catalunya/Espanya? Serà 2017 l’any del Catalexit?
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat de comunicació política UAB
Benvolgut Josep Manuel, entenc perfectament les teves argumetacions i els teus negits, i fins i tot en comparteixo alguns d’ells, pero m’agradaria recordar-te que el famos pacte amb l’estat per millorar el finançament i l’autogobern a Catalunya es deia Estatut. Aquell estatut que vam aprobar els catalans en referendum, que es va aprobar al parlament de Catalunya (el famos “apoyare” del Zapatero), que es va aprobar a les corts espanyoles (amb el famos “le pasaremos el cepillo y lo dejaremos bien cepillao” de Alfonso Guerra, que es va aprobar al senat y que els 4 mil.lions de firmes del PP a tot Espanya ( el famos “echame una firmita en contra de Catalunya”) va fer que el TC el tombes i ens quedessim sense aquelles pretencions de millorar les nostres condicions de finançament. El mateix estatut que gairebe fil per randa era calcat al valencià o a l’andalús, pero nmes amb una sencilla salvetat, al nostre hi deia que Catalunya es una nació. Per desgracia, “de aquellos barros, estos lodos” i qualsevol voluntat de pacte o de via alternativa va quedar automaticament dinamitada. No es d’extranyar l’escalada independentista dels ultims anys arrel de la gran quantitat de greuges que es pateixen aqui pel mer fet de creure que un altre posició es posible. El que si tinc clar es que CAP gobern espanyol voldra pactar mai res que els fagi perdre la gallina del ous d’or. No s’ho poden permetre, de la mateixa manera que no es podien permetre un tercer concert economic. Estic convençut que despres de tants anys amb un NO rotund a qualsevol cosa que sorti desde Catalunya, l’unica via que queda es la de agafar el bou per les banyes i assegurar un nou cami amb totes les seves consequencies. Catalunya pot ser un estat completament viable, si no ens posen pals a les rodes o no ens les posem nosaltres mateixos. Crec plenament en que hi ha una maduressa social per fer front a aquest repte, potser aixi, d’una vegada per totes, deixarem de donar-li la culpa als altres i asumirem les nostres responsabilitats com a un nou pais; tot i els gran negits que genera. No crec que estar sota l’espardenya d’aquesta mare dominant i absolutista (Espanya) ens deixi creixer, per aixo crec que el futur que vull donar als meus fills i nets sera mes clar amb els meus ideals i creences en una republica catalana que en una comunitat autonoma completament esgotada i morta.
Gràcies, Jordi, pel teu comentari. En tot cas, la possibilitat de fer un referèndum sense esgotar abans totes les vies de diàleg no resol què passaria si el resultat fos negatiu, possibilitat que segons les enquestes és
prou factible i que deixaria el debat ajornat per molts anys, i seria terrible per Catalunya. En fi, veurem com evoluciona tot…