Adéu Catalònia

 No, que no s’espanti ningú, no marxo de Catalunya, no passa res, com a mínim res que no sigui previsible. Ha tancat fa uns dies la llibreria Catalònia, com ja sabeu, no és cap sorpresa, una altra llibreria que tanca, i en el seu lloc probablement obriran un McDonalds. La lectura substituïda pel fast food. Fins aquí tot controlat, no sé perquè ens escandalitzem, si cada dia costa més trobar gent jove que li agradi la lectura com a plaer, no com a obligació acadèmica, el públic de les llibreries està minvant i ja només queden llocs com la FNAC on a més de tablets, mòbils, pc’s i videojocs venen llibres i algun CD…

El cas és que jo vaig treballar durant dos períodes nadalencs a la Catalònia, aleshores anomenada Casa del Libro (jo no en tenia ni idea en aquella època de que s’hagués dit d’una altra manera fins que poc temps després li van canviar el nom, és que ningú no ens explicava mai res de tantes coses…) Devia ser l’any 76, un any després de la mort del “Generalísimo”. Jo només tenia quinze anys i el meu pare coneixia al gerent de la llibreria. Jo buscava alguna feina per Nadal, per pagar-me una sortida de tres dies a Puigcerdà, amb els meus amics de l’escola. Em van agafar sense contracte, a mi i a uns quants joves més (crec que hi havia també un fill de l’Espinàs), treballàvem des de les 9 del matí fins a les 8 de la tarda, amb un parell d’hores per dinar, i veníem llibres, molts llibres. Fins i tot recordo que vaig vendre alguna enciclopèdia. Va ser una experiència molt intensa, tot i que ens varem pagar fatal, 1.500 pessetes en un sobre el darrer dia, una misèria, però va ser com el primer contacte amb una realitat que jo desconeixia. Jo venia de Sant Gervasi, baixava amb els Ferrocarrils Catalans (encara no hi havia Generalitat), estudiava a una escola de la Bonanova, el català era pràcticament inexistent tant en els plans d’estudis com als patis. Moltes famílies catalanoparlants havien renunciat a parlar als seus fills en la seva llengua i molts d’altres proveníem de famílies castellanoparlants. De cop, a la Catalònia, vaig descobrir que la majoria de gent parlava, i reivindicava aquella llengua fins feia poc prohibida, com quelcom propi, com un element cultural al qual no volien renunciar. M’hi vaig apuntar, incondicionalment, em vaig llençar a la piscina i vaig començar a enraonar amb tots els clients, amb els companys de feina, amb un senyor gran i encantador que es deia Berasategui, i que era un dels caps que teníem allà, amb tothom en català. Em va semblar que era obligat cap als clients i que era un enriquiment cultural per a mi. També vaig descobrir els sindicats, hi havia treballadors fixes de l’empresa, en general molt mal pagats, que començaven a organitzar-se per millorar les seves condicions. I vaig conéixer gent d’esquerres, per a mi gairebé inexistent fins aquell moment. I sobre tot vaig descobrir el paradís per un lector precoç com jo, a qui de petit a casa em castigaven apagant el llum per què deixés de llegir (però jo guardava una lot per il·luminar-me sota els llençols i acabar el capítol). A la Catalònia, a la Casa del Llibre, hi havia molts de llibres, per tot arreu, aquella olor dels llibres nous acabats d’arribar de la impremta, llibres de tota mena, que parlaven de política, de fets que mai ningú no ens havia explicat, de comunisme, d’anarquisme, de democràcia, de partits polítics, de transició, de campanyes electorals… però també de poesia, de literatura, de música… Tot, tot, tot estava als llibres (i així ho cantaven en castellà un duo que es deia Vainica Doble).

Els dos Nadals a la Catalònia, en plena efervescència sociopolítica a la Barcelona postfranquista, van ser per mi com un ritual iniciàtic, com un descobriment, com tornar a néixer en un món on tot estava per fer, per pintar de colors en una Espanya que fins aquell moment només es podia veure en blanc i negre.

Doncs aquella llibreria ara ha tancat i en el seu lloc podreu anar a menjar hamburgueses. Sincerament, no sé si hi tornaré, prefereixo mantenir els meus records com fins ara…