Adéu a CiU? Hola USC?

DURAN

Ho vaig dir en directe el passat dilluns, segona Pasqua en el calendari cristià, al programa de Josep Cuní, 8 al dia, de 8TV: crec que aquesta vegada va de debó, i ha començat el principi del final de la federació de Convergència i Unió, si més no, com la havíem conegut fins avui.

La filtració a “El Periòdico” de la possibilitat de dimissió del Secretari General de CiU i la posterior confirmació per part de la vicepresidenta del Govern de què Duran Lleida estava reflexionant al voltant d’aquest fet són, al meu entendre, els primers senyals de què algun canvi de profunditat s’està preparant pels propers mesos.

Duran, amb les seves virtuts i defectes, és un polític intel•ligent, que no fa res sense motiu, i que considera que en política el que realment importa és el que sembla, no el que és. És una de les seves frases favorites. I els fets dels darrers dies crec que responen a una estratègia molt definida de cara els esdeveniments que vindran, especialment després de l’estiu.

Anem a pams. Ningú no el va avisar de la decisió del Rei Joan Carles d’abdicar la corona. Es va assabentar quan va aparèixer el president del Govern, Mariano Rajoy, per fer pública la renúncia del monarca. Això el va molestar profundament, de la mateixa manera que en el seu dia li va molestar que PP i PSOE acordessin una reforma express de la Constitució sense dir-li res de res. A partir d’aquí, i de la sensació de que el Govern de l’Estat no facilita en absolut la possibilitat de trobar una hipotètica tercera via per evitar el trencament de Catalunya amb Espanya (sobre el qual ell sempre ha manifestat clarament la seva oposició), decideix a contracor que el grup parlamentari de CiU que ell presideix haurà d’abstenir-se en la votació sobre la llei orgànica d’abdicació que es tramita a Les Corts a tota velocitat. Ell sap que això implica necessàriament la dimissió de la presidència de la Comissió d’Exteriors del Congrés que per cert ja feia temps que alguns alts responsables del PP (com la Secretària General, Dolores de Cospedal) li estaven reclamant. I de pas llença un avis a CDC sobre la possibilitat de deixar la Secretaria General de CiU, davant determinades actituds i manifestacions d’alguns representants de Convergència sobre els motius del Rei Joan Carles per abdicar. En cap cas es planteja, i estic segur que això no passarà, deixar la presidència del grup parlamentari de CiU a Madrid.

I a partir d’aquí, tot el que escriuré és només política ficció, des de la meva intuïció i el coneixement d’un partit on vaig tenir, fins a 2006, càrrecs de responsabilitat durant alguns anys i on vaig militar durant molt de temps, fins que vaig decidir, per voluntat pròpia, que havia arribat el moment d’abandonar per complet la política i dedicar-me a altres activitats, entre les quals interpretar-la a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials.

Duran busca allunyar-se del PP tot el que pugui. N’està fart de xocar contra un mur d’incomprensió. Li han amagat informació, li han enganyat més d’una vegada, a Madrid és vist per molta gent com un independentista més, no li concreten cap possibilitat d’oferta que impliqui una reforma constitucional profunda i una consulta autoritzada per l’Estat. Tanmateix, alhora vol desmarcar-se del procés sobiranista que ningú no sap amb certesa com acabarà i que, en tot cas, està afavorint clarament la estratègia d’Esquerra Republicana de Catalunya en detriment dels resultats electorals de CiU. S’ha de dir, en favor d’ERC, que ha estat l’únic partit que va entendre a la perfecció el que calia fer per esborrar el record del “nefast” tripartit i va canviar els lideratges des de dins (i per una vegada en la seva història sense fer més sang del que calia) i ha assumit sense complexes el que havia estat la seva estratègia i únic eslogan electoral des de fa molts anys: In-de-pen-dèn-ci-a, sense adjectius ni excuses. I per això una part de l’electorat l’ha premiat en les darreres convocatòries, en detriment de CiU.

No hi haurà consulta legal el 9 de novembre. No amb una pregunta que inclogui específicament la paraula “independència”. L’Estat no ho permetrà. Així de clar, no en tinc cap dubte. I per tant, tard o d’hora (jo crec que no abans de les eleccions municipals, que són inamovibles en la data, i que ni a ERC ni a CiU li interessa que siguin abans) hi haurà eleccions anticipades al Parlament. Això que en diuen “plebiscitàries”, i que ja m’he cansat de repetir que són dos conceptes incompatibles. Les eleccions serveixen per escollir els representants dels ciutadans al Parlament i en segon grau per designar el President del Govern (en el cas de Catalunya, de la Generalitat) i un plebiscit o referèndum serveix per decidir sobre la posició dels electors en relació a un o més temes. A més, en un cas s’aplica una normativa electoral (de manera supletòria la llei estatal a falta de llei pròpia a Catalunya després de més de 30 anys d’autonomia) per circumscripcions, que premia les províncies menys poblades, i en un altre només cal recomptar els vots i guanya qui treu més del 50% (a partir d’un determinat percentatge de participació).

Bé, en tot cas, imaginem un escenari on els partits es presenten a les eleccions amb una única proposta electoral: independència sí o no. Tenim clar el que defensarà el PP (no), Ciutadans (no), ERC (sí), la CUP (sí) i ara ens faltaria per analitzar el què farien la resta de forces amb representació parlamentària (i aquelles com Podem o similars que fossin capaces d’obtenir-ne per primer cop). No m’imagino CiU defensant la independència sense matisos, i molt menys com fins ara, amb matisos i contradiccions internes. I no ho dic només per part d’Unió (on per cert també hi ha molts independentistes des de fa molts anys que no s’han amagat mai) sinó també per aquells sectors de CDC, potser ara apartats de la cúpula, que saben el que això implicarà: la derrota electoral i per tant la renúncia a la presidència de la Generalitat (potser no al govern ja que podrien intentar governar en coalició amb ERC, però aquesta és una aposta molt insegura, ja que estarien en inferioritat de condicions per negociar les àrees de poder…), al marge del que representa la incertesa posterior a les eleccions quan s’hagi de proclamar de manera unilateral la independència. Per tant, estic convençut que la federació de CiU es trencarà si hi ha eleccions anticipades. Adéu a CiU com la hem conegut des de la seva fundació. CDC es presentaria en solitari intentant conservar les sigles amb la incorporació dels sectors sobiranistes d’Unió (i buscant probablement el recolzament d’alguns dels personatges més significats en defensa de la independència) o fins i tot podria arribar a un acord amb ERC per presentar una llista conjunta (això ho veig més complicat perquè ERC no crec que renunciés a encapçalar la candidatura amb les enquestes a favor, i no veig al President Mas de número 2 d’en Junqueras). Estaria per veure què faria IC-Els Verds. Una cosa és defensar, com ha fet fins ara, l’anomenat dret a decidir i la consulta, i una altra és enfrontar-se a unes eleccions a risc de perdre votants per una banda o per l’altra. Entre els votants d’IC hi ha independentistes però també n’hi ha de molts que no ho són. I si per exemple es presenta a Catalunya una formació nova com Podem, que defensa el dret a decidir però que en boca del seu líder, Pablo Iglesias, ja ha dit que per ell “mejor unidos”, el dilema dels ecosocialistes seria dramàtic. I finalment ens queda el PSC, que després de la sortida de Pere Navarro ha quedat en una situació d’interinitat i de manca de lideratge, però que estic convençut que en cap cas en unes “plebiscitàries” apostaria per la independència, sinó pel seu discurs tradicional que Navarro no ha sabut defensar ni explicar, el federalisme. I és aquí on jo veig una possibilitat gens remota. El que jo anomeno USC, una Unió Social Catalana. Una aliança entre socialcristians i socialdemòcrates (a l’estil alemany) en defensa d’una reforma constitucional per instaurar un federalisme asimètric que resolgués d’una vegada el problema català, com a mínim durant els propers 50 anys, sense trencar amb l’Estat. I que probablement, per efecte de la llei electoral, de l’agrupació de vots i de forces, d’un nou lideratge carismàtic al PSOE i al PSC, i amb Duran al front de la candidatura, tindria possibilitats de convertir-se en la formació central del nou Parlament sortit de les urnes, i qui sap si una frontissa entre els extrems. Entre els unionistes del PP, Ciutadans, i UPyD (que si es mobilitzen a Catalunya fàcilment arribarien al 30 o 35% de l’electorat segons algunes enquestes) i els independentistes d’ERC, CDC i la CUP, amb la incògnita del què farien IC-Verds i els nouvinguts com Podem. Pel PP de Madrid seria una última oportunitat de cercar una sortida, a risc d’arribar a les eleccions generals previstes per finals del 2015 sense solucions i amb una possible victòria pírrica que els dificultés notablement la governabilitat. No m’estranyaria gens ni mica que dos polítics amb tant bona relació com Duran i Rubalcaba fins i tot haguessin plantejat en algun moment aquesta estratègia com una possibilitat real a mig termini, encara que Rubalcaba ja no tingui poder teòric al seu partit.

I fins aquí puc llegir. Res no serà immediat, poques novetats més (espero!) fins l’11 de setembre. I després, ja veurem si aquesta ficció té alguna possibilitat de convertir-se en realitat.

 

 

 

 

 

2 comentaris a “Adéu a CiU? Hola USC?”

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top