Adéu, Noa

Entenc el teu patiment, Noa. Molt més del que puguis creure. Conec molt bé un cas similar, una dona que va patir el mateix que tu. Agressions, abusos sexuals de gent molt propera, traumes difícils de superar. En el seu cas, l’ha ajudat el pas del temps, la seva fe i algunes persones que han estat al seu costat quan més ho necessitava.

Tu demanaves ajuda feia temps. Al teu llibre Winnen of leren (Guanyar o aprendre) vas denunciar que a Holanda no hi ha centres especialitzats per tractar aquest tipus de malalties mentals que produeixen tant dolor. Un dolor que sovint sembla insuperable. Al teu país no hi ha centres psiquiàtrics especialitzats per adolescents que pateixen aquests trastorns. Deu ser qüestió de pressupost. Resulta més econòmic ajudar-los a morir. Suïcidi assistit, li diuen, o eutanàsia. Això que ara volen regular a Espanya fent un totum revolutum amb les cures pal·liatives i l’eutanàsia passiva (“ajudar a morir dignament sense allargar el patiment de manera innecessària”).

Amb només 17 anys, 17 (com la cançó de Moustaki), com algun dels meus fills, vas decidir que ja no podies més. I com no t’ajudaven a superar el dolor, a oblidar, a sanar les ferides del teu cos i la teva ànima, vas demanar ajuda per morir. I aquest cop, aquest cop sí, te l’han donat sense problemes. A Holanda és legal a partir dels 12 anys. Amb el teu consentiment, el de la teva família i l’aprovació d’un comitè mèdic, t’han deixat morir. Has deixat de menjar, de beure, i t’han acompanyat en la mort. Tenies tota la vida al davant. Tota una vida per tornar a tenir desig de viure. Estic segur que algun dia, amb l’ajuda necessària, aquest desig hauria tornat. Només la mort ja no té marxa enrere.

No entenc com t’han ajudat a morir en comptes d’ajudar-te a recuperar les ganes de viure. Estem fracassant com a societat. Si aquesta és la reforma que ens arriba a Espanya, sincerament, jo no la vull. Ni per mi, ni pels meus fills, ni per ningú. No vull lleis que ens ajudin a morir. Vull estímuls i recursos perquè la gent que pateix com Noa mai no perdi l’esperança de recuperar la il·lusió de viure.

Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat del Departament de Periodisme UAB

4 comentaris a “Adéu, Noa”

  1. Molt Bon article!!! Cal una reflexión serios sobre a on va la nostre societat, si es mes fácil el suicidi asisit, que un tractament psiquiátric.
    Com sempre els defensos de l’eutanasia la presenten com una defensa de la libertad, quan en la majoria de casos, representa una falta de llibertat, falta d’asistencia médica o manca d’humanitat.
    La experiencia ens demostra que trancar alguns limits no ens fa mes lliures sino mes indefensos.

  2. Es el fracàs immens de tota una societat que ha perdut l’esperança. Esperem que almenys aquesta tragèdia serveixi per replantejar la qüestió de l’eutanàsia a Holanda i aquí.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *