Prenc prestat el títol del programa de moda a TV3 (tots els dissabtes després del Telenotícies nit), per intentar contestar algunes preguntes que em fan habitualment com a jurista i que jo sempre intento respondre com a periodista (sovint els juristes ens perdem en el nostre argot i no hi ha qui ho entengui, i sovint els periodistes ens quedem en la superfície, en el titular, i no aprofundim en la veritat). O sigui que aprofitant que intento combinar com puc (a risc de no fer-ne res com Déu mana) totes dues professions, em disposo a respondre aquestes frequently asked qüestions sobre la situació a Catalunya.
1.- Tenim “presos polítics”? Segons la definició del Consell d’Europa (validada en el cas de Catalunya per Amnistia Internacional), no podem parlar en puritat de “presos polítics”, ja que un pres polític seria una persona privada de llibertat exclusivament per raons polítiques i sense cap relació amb un fet delictiu. Si fos així, les presons estarien plenes de gent que pensa d’una manera determinada, i no és el cas, per molt que puguem discutir si els fets delictius dels que s’acusen a les 4 persones que actualment estan a la presó vinculades amb el procés són o no punibles i quins serien els delictes dels quals se’ls podria acusar. L’exemple de Mireia Boya davant el Tribunal Suprem és palmari. Ella declara que volien fer una independència efectiva però no queda acreditat que hagués tingut cap participació real en actes presumptament delictius, i per tant, el jutge la deixa en llibertat i no li aplica la presó provisional. Els que estan a la presó no ho estan per les seves idees, sinó per què el jutge considera (equivocadament o no) que han comés actes delictius. Els presos polítics són propis de les dictadures, i l’Estat espanyol, diguin el que diguin, amb tots els seus defectes, és un Estat democràtic de dret. Els que ho neguen tenen mala memòria (o no van viure el franquisme) o mala fe.
2.- És justa la presó provisional acordada pel TS? Jo ja avanço que la meva resposta és NO, tot i que dins el context de coherència de la instrucció del jutge Llarena, ell deu pensar que sí. Com a data d’avui ja sap gairebé tothom, per aplicar la presó provisional (una mesura cautelar molt dura que hauria de tenir caràcter excepcional) cal que es donin una sèrie de requisits:
a.- Que hi hagi indicis racionals sobre la comissió del delicte i que aquest li corresponguin penes superiors a 2 anys. Segons el jutge instructor aquests dos requisits es compleixen, ell considera que hi ha proves suficients i els delictes dels quals són acusats estarien penats amb condemnes de fins a 30 anys.
b.- Que hi hagi risc de fuga, risc d’alteració o destrucció de proves, risc d’actuació contra béns jurídics de la víctima o risc de reiteració delictiva. Són elements objectius que ha de valorar el jutge, i és evident que en el cas dels 4 empresonats s’està utilitzant la presó provisional com una mena de pressió per aconseguir el compromís de no tornar a repetir els fets presumptament delictius i en part també per intentar forçar que tornin els que van marxar a l’estranger. Les declaracions de Puigdemont o de Comín, o de la esmentada Mireia Boya no ajuden especialment a deixar al jutge Llarena sense arguments per mantenir la presó provisional que la majoria dels juristes considerem injusta.
3.- Es pot parlat de rebel·lió i/o sedició? Es tracta de dos delictes poc habituals, amb molt poca literatura jurídica i encara menys jurisprudència, raó per la qual resulta difícil interpretar el que diu l’actual Codi Penal. Tanmateix, hi ha alguns conceptes molt clars:
a.- Hi ha rebel·lió quan es produeix un alçament violent i públic amb l’objectiu (entre altres possibles) de “declarar la independència d’una part del territori nacional”. No cal per tant només amb la voluntat o la intenció de declarar la independència (sembla que això sí que estaria clar en la declaració que va aprovar el Parlament de Catalunya després de l’1 d’octubre), sinó que és requisit necessari un “alçament amb violència” (tenim exemples en la nostra història o a països veïns d’aquests tipus d’accions). Sincerament, molt s’haurien d’esforçar els jutges del Suprem que finalment hagin de dictar sentència algun dia per justificar aquests comportaments violents a Catalunya. L’exemple que és posa sovint és el que va succeir el dia dels escorcolls de la Guàrdia Civil al Departament d’Economia per ordre judicial, però jo crec que, en tot cas, això encaixaria millor en el tipus delictiu de la sedició-. Modestament, com molts d’altres amb més coneixements que jo, NO veig la rebel·lió. Recordem que es un delicte que pot ser sancionat amb penes de presó de entre 15 i 25 anys pels caps principals.
b.- En canvi, el Codi Penal, quan defineix la sedició, parla “d’alteracions tumultuàries de l’ordre públic per impedir l’aplicació de les lleis o el compliment de les resolucions judicials i administratives”. Si s’acredita que la manifestació massiva davant el Departament d’Economia (anterior a l’1 d’octubre) va ser organitzada i incentivada per Òmnium i l’ANC amb la finalitat d’evitar l’acció de la policia judicial, el jutge Llarena podria fàcilment concretar les acusacions de sedició, en especial contra els dos Jordis i Oriol Junqueras. La sedició comporta penes notòriament més baixes, fins a un límit màxim de 15 anys de presó.
c.- La resta de delictes dels que són acusats els investigats són la desobediència, o sigui la negativa a complir les resolucions judicials (per aquest motiu ja van ser condemnats, crec que de manera injusta, Mas, Ortega, Rigau i Homs, ja que no van rebre requeriments específics del Tribunal Constitucional, a diferència del que va succeir aquesta darrera vegada), que no comportaria presó (i per tant tampoc podria justificar la presó provisional), i malversació (administració deslleial o apropiació indeguda del patrimoni públic), que sí comportaria penes de presó de fins a 8 anys en els casos més greus.
La conclusió és que per mantenir la presó provisional (que potser podria haver estat justificada inicialment pel risc de fuga, quan una part del govern cessat va aparèixer a Bèlgica), caldria mantenir els indicis racionals de la comissió dels delictes de rebel·lió, sedició o malversació i justificar clarament que es dona algun dels requisits que hem esmentat. Personalment, no ho trobo justificat.
4.- Es pot parlar d’exili? Jo crec que no, de la mateixa manera que tampoc hauríem de dir que el President Puigdemont i els exconsellers que van decidir marxar i quedar-se a Bèlgica són fugitius de la justícia, al menys mentre continuï retirada l’euroordre dictada inicialment pel jutge Llarena que després va decidir suspendre (sembla que temporalment). És cert que si tornen a territori espanyol hauran de comparèixer davant la justícia i probablement seran detinguts. Però si quan van marxar no ho van fer per fugir de la justícia, tampoc es pot parlar d’exiliats. O les dues coses, o cap de les dues. Si se suposa que es pot estar a Brussel·les, fins i tot viatjar a altres països d’Europa sense problema, vol dir que no es pot aplicar la figura de l’exiliat (per mi és banalitzar el drama de tanta gent exiliada després de la Guerra Civil), en tot cas apurant molt podríem dir que són “autoexiliats”. Mai no sabrem què hauria passat si no haguessin marxat. Potser ningú estaria ara a la presó (provisional), o potser sí. Però és evident, com ja he dit abans, que el fet que una part del govern no comparegués davant l’Audiència Nacional li va donar, primer a la jutgessa Lamela i després al Magistrat Llarena, els arguments i la coartada perfecta per mantenir alguns dels detinguts a la presó.
5.- Quan s’aixecarà el 155? Hores d’ara ja sabem que el president Puigdemont va tenir preparat el decret de convocatòria d’eleccions i finalment es va fer enrere en veure la reacció dels seus socis d’ERC i la CUP i d’alguns dins la seva pròpia formació. Això va provocar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que el govern del PP va aprofitar, recolzat per Ciutadans i el PSOE, per cessar el govern (és dubtós jurídicament si podia fer-ho) i convocar eleccions. Ja coneixem el resultat de les eleccions. En el moment que s’investeixi president i es constitueixi el nou govern, l’article 155 es deixa d’aplicar. Per això és tan important el que aquesta setmana ha declarat la coordinadora del PDCAT, Marta Pascal (que fa un any deia que Catalunya participaria en el Festival d’Eurovisió de 2018), recordant que cal “un govern estable dins la legalitat”. Més clar, l’aigua. El PDCAT li està dient adéu a Puigdemont, l’estan immolant. Volien portar-nos a la independència i sense govern ens estem quedant sense autonomia. Algun dia caldrà demanar responsabilitats. Als d’allà i als d’aquí.
Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB
