Vaig llegir fa uns dies una entrevista al digital DIRCOMFIDENCIAL amb Manuel Mariscal, responsable de comunicació de VOX. M’interessa molt aquest tipus de formacions que aconsegueixen representació electoral sense tenir cap mitjà tradicional a favor, i més aviat la majoria en contra. Fa anys que els partits populistes busquen noves fórmules, altaveus alternatius, per arribar als seus votants.
Les xarxes socials són el mitjà més ràpid i econòmic d’aconseguir-ho. La primera campanya d’Obama per les eleccions de l’any 2008 va ser pionera en enviar missatges electorals a través del correu electrònic i, sobre tot, d’aconseguir recursos econòmics per finançar-la a base de molts donatius, encara que fossin quantitats petites.
Han passat 11 anys i el món digital ha evolucionat, mentre els mitjans tradicionals (premsa escrita, televisió convencional i en menor mesura, la ràdio) semblen estancats.
Mariscal deia a l’entrevista que “no necessiten els mitjans”, i fins i tot n’han vetat alguns. Amb les seves xarxes ja tenen prou per arribar als seus votants. És el mateix que pensa Trump quan cada matí s’aixeca, mira les notícies de la FOX i comença a emetre tuits de manera compulsiva. Quan expulsa periodistes de la sala de premsa de la Casa Blanca. Quan desacredita a tots els professionals de la comunicació (especialment si són dones) que no li donen la raó.
VOX te actualment gairebé 190.000 seguidors a Twitter. És relativament poc en comparació amb per exemple Podemos (1.350.000) o el Partit Popular (no arriba als 700.000), el PSOE (650.000), o Ciudadanos (500.000), però per un partit extraparlamentari fins a les eleccions andaluses, tenir 200.000 usuaris pendents del que dius a Twitter és una eina imprescindible per enviar els teus missatges i fer-los virals entre el públic interessat (el teu target). A Youtube, Vox te 77.000 subscriptors al seu canal, 184.000 seguidors a Instagram i 242.000 likes a la pàgina de Facebook. O sigui que es mouen al voltant dels 200.000 fidels que s’encarreguen de replicar el que dius i combatre el que et discuteixen els altres. Molts d’aquests seguidors són joves, o gent que no consumeix premsa escrita, la tele la fan servir per veure sèries o futbol a través de plataformes de pagament i no escolten la ràdio convencional (com a molt, radiofórmula). I també han forçat a gent gran que no tenia presència a les xarxes a crear-ne perfils per poder-los seguir. El dircom de VOX diu que és la manera d’arribar als seus votants “sense filtres”. No diu que no informen del que no volen i que probablement de tant en tant els hi colen unes quantes “fake news”, però aquest món del màrqueting polític funciona així. El populisme crea els seus propis altaveus, i sembla que funcionen a la vista dels resultats. A Trump el van votar 62 milions de nord-americans amb tota la premsa convencional del seu país i de l’estranger en contra. Ningú se’l va prendre seriosament. Potser ni ell mateix. I qui sap si anirà camí cap a la reelecció.
Vox utilitza les xarxes i el que calgui per fer propaganda i aconseguir notorietat. Ciutadans va despullar Albert Rivera en el seu dia, malgrat tenir algun diari com El Mundo clarament al seu costat.
Pedro Sánchez ha fixat al gran Pepu Hernández com a candidat a l’Alcaldia de Madrid, sense haver celebrat encara primàries. L’exseleccionador de bàsquet espanyol, en comptes de fer una finta, ha dit que sí, malgrat ja hem vist el que li ha passat fa poc a l’exatleta càntabra Ruth Beitia.
La notorietat te un valor considerable. Les xarxes per pocs diners el que costaria milions en espots a televisió o anuncis en premsa. La resposta dels partits tradicionals, de moment, és presentar famosos.
Compte que el problema no sigui que el votant està cansat del mateix, i estigui disposat a votar com a protesta fins i tot, a partits com VOX. Atenció als resultats d’aquest partit a les europees, especialment després del judici als independentistes, on tindran un altre altaveu magnífic per fer campanya.
Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor de Periodisme UAB