Reconec que després de molts anys de fer seguiment de campanyes (i fins i tot d’haver dirigit alguna en l’àmbit de Barcelona), estic una mica esgotat i aquesta vegada m’ho he mirat amb una mica més de distància que en el passat. Trobo que a mesura que els partits tradicionals s’han allunyat de la gent, les campanyes també han perdut interès, i el format “estàndard” dels espots als espais gratuïts de propaganda electoral o les banderoles al carrer també han perdut pistonada, en benefici dels recursos de la xarxa (els vídeos no oficials o low cost, els perfils a “instagram” o “twitter”, …), sense menysprear el valor evident del que és encara el mitjà per excel•lència per transmetre informació política, la televisió… Però tothom coincideix a dir que aquesta és una campanya avorrida, anodina.
Tanmateix, em quedo amb alguns apunts per la reflexió, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, i tant de bo si us són d’utilitat.
1.- La impunitat davant la corrupció. Per mi és insòlit que una persona com Esperanza Aguirre sigui candidata a l’Ajuntament de Madrid (i amb possibilitats de revalidar la majoria absoluta de Gallardón fa quatre anys), després del seu greu incident amb la policia municipal, havent dimitit com a presidenta de la Comunitat per raons mai no explicades, amb els càrrecs més importants del seu antic govern imputats per delictes de corrupció a gran escala, amb el seu successor i exvicepresident vetat pel partit per repetir candidatura i amb la insolència amb la que tracta als mitjans o als seus adversaris (de dins o de fora del seu partit). Deu ser un cas únic a Europa de política incombustible i resistent a qualsevol adversitat. Inexplicable. I amb moltes possibilitats de guanyar…
2.- Una cosa similar passa a Andalusia amb el PSOE. La incapacitat dels partits opositors per presentar una alternativa creïble han mantingut en el poder durant molts anys als socialistes, malgrat els escàndols de corrupció vinculats als ERO’s i darrerament a la mina d’Aznalcóllar. La situació de bloqueig actual és probable fins i tot que els pugui beneficiar a les eleccions municipals, tot i que la decisió d’avançar les autonòmiques va ser presa de manera unilateral per la candidata socialista i presidenta en funcions, Susana Díaz. També inexplicable.
3.- A Catalunya sembla que tothom està pensant en el dia després, establint les estratègies per decidir com s’hauran d’interpretar els resultats de cara a les eleccions al Parlament anunciades (però no convocades encara) pel 27-S. Tot i que a mesura que ha avançat la campanya els debats s’han centrat més en el que es dirimeix (els equips municipals que governaran els ajuntaments) i no en el que alguns voldrien (conèixer les majories a favor i en contra de la independència). Crec que té molt més sentit plantejar-ho en aquests termes per què tothom tingui clar el que votem, i després no es manipuli el sentit del vot en una o altra direcció. I una dada clau serà també qui governa les quatre capitals catalanes, amb un valor simbòlic molt important.
4.- I una nota final. El gran canvi, el gran protagonista de les portades del dia següent ja te nom, i és diu Albert Rivera, i el seu partit Ciutadans. Una força nascuda a Catalunya per combatre el nacionalisme s’ha reinventat per reconvertir-se en la marca blanca i centrada del PP, una autèntica alternativa d’ordre en l’àmbit estatal per tots aquells que no saben a qui votar i no es plantegen una opció més rupturista com Podemos. Ahir a la tarda, vaig sentir una conversa entre dues senyores “del PP de tota la vida” que es preguntaven: “pero a ver, ¿éste Albert Rivera és de centroderecha o de centroizquierda? Porque yo he votado siempre al PP pero en las generales a lo mejor le doy mi voto… “ A Madrid ja han pres nota, i després del diumenge, la batalla contra Ciutadans serà despietada..
