Fa molts anys, abans del “Saber y Ganar”, el gran Jordi Hurtado presentava un altre concurs a TVE que es deia “Si lo sé, no vengo”. Si no em falla la memòria, quan formulaven una pregunta, se sentia la veu profunda de Juanjo Cardenal dient: “esta es la pregunta”. Quan va arribar “Saber y ganar”, que s’ha convertit en el programa d’entreteniment més veterà de la televisió a Espanya, van canviar la fòrmula i deien (i encara ara diuen): “atenció: pregunta”. I és que el moment de concretar la pregunta és el moment de la veritat, aquell que requereix una especial atenció per part del públic. A Catalunya, en el nostre “procés” de cada dia, a voltes surrealista, com va fer Artur Mas en el seu moment, el president Puigdemont ha aventurat tres possibles preguntes del (im)possible referèndum que volen celebrar el proper mes de setembre. En una entrevista a la cadena Al Jazeera (el que jo em demano és per què va escollir aquest mitjà per donar aquesta informació; ell que és periodista deu tenir raons que ho justifiquin), Puigdemont va proposar aquestes tres opcions:
a.- “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”
b.-“Vol que Catalunya sigui una república independent?”
c.- “Vol que Catalunya continuï dins d’Espanya?”
En les dues primeres els partidaris de la independència haurien de votar “sí”, encara que no veig l’avantatge de preguntar una cosa o l’altra (si no fos una república, quina forma d’estat adoptaria Catalunya si fos independent?). En canvi, la tercera inverteix la resposta i demanaria un No als independentistes i un Sí als partidaris de no trencar amb l’Estat. Des del punt de vista psicològic resulta molt important la manera en què es formulen les preguntes a les enquestes i als referèndums. Un “SÍ” és assertiu, convida a l’optimisme; un “NO” és el contrari, la negativitat, el rebuig. Sempre és més agradable dir que sí abans que dir que no, tot i que hi ha gent que es mobilitza millor pel no que pel sí, així estan les coses (he de dir que després de l’anunci de Rajoy fa uns dies i la informació que tenim ara sobre els pressupostos, no m’estranya gens que el “cabreig” sigui una eina molt potent de mobilització…). Però el que crec més important, més innovador de la tercera possible pregunta és que trenca amb el marc mental que ha volgut instal·lar l’independentisme durant tots aquests darrers anys. Un llenguatge que de manera reiterativa separava el concepte de Catalunya i Espanya com si ja fossin dues entitats amb vida pròpia: “Espanya ens roba”, “Espanya no accepta un referèndum bilateral”, “els espanyols no ens entenen…” Doncs ara resulta que el president de la Generalitat ens recorda que Catalunya encara forma part d’Espanya, ja que voldria preguntar als catalans (i de moment per tant també espanyols) si volen continuar “dins” d’Espanya. O sigui que estem a “dins”!! Aquest fet que a mi em sembla una obvietat, el llenguatge dels sobiranistes havia aconseguit posar-ho en dubte. Això sí que és un bany de realitat! I adverteix del risc que alguns (pocs), hem anunciat fa temps: si es fa un referèndum (poc probable) amb alguna d’aquestes preguntes i la resposta és NO a les dues primeres o SÍ a la tercera (com sembla que la majoria de les enquestes preveuen), en quina situació quedaria Catalunya? Igual o pitjor que ara? Els que pensem que Espanya és un Estat plural, i que és molt més que Madrid o Castella (Espanya també és Euskadi, o Galícia), els que no volem trencar l’Estat, i menys de manera unilateral, però voldríem un canvi profund en les estructures territorials i competencials d’aquest Estat, ens quedaríem amb un pam de nas. No seria millor retirar les naus independentistes i intentar forçar una alternativa no rupturista (ja que la ruptura resulta poc creïble) que impliqui una millora substancial per Catalunya? (encara que des del govern de l’Estat no ens ho posin fàcil?). Aquesta és, per mi, la gran pregunta…
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB
