Au revoir, cher Moustaki!

Georges Moustaki - Ma solitude

 Vaig tenir la sort de viatjar a París quan tenia 13 anys, l’any 1975, just uns mesos abans de la mort del General Franco. Va ser un intercanvi amb un noi de la meva edat que l’any anterior havia estat dues setmanes a l’estiu amb la meva família, a una casa que encara tenim a prop del Montseny. Crec que es deia Thierry, no sé que se n’haurà fet de la seva vida. Quinze dies a la capital de França, convivint amb una família, sortint d’una Espanya en blanc i negre, amb una educació pròpia de l’època, escola religiosa, disciplina espartana, per suposat només de nois,  tot plegat va representar per a mi una experiència colpidora i inoblidable.

 Per començar, en Thierry ja tenia una “copine”, molt atractiva per cert, i el fet que jo m’instal·lés a casa seva i m’hagués d’acompanyar a fer turisme per la ciutat de la llum, no semblava fer-li molta gràcia en aquell moment precís de la seva vida. La realitat va ser que molts dies acabàvem el “tour” a casa de la noia, ells dos apassionadament enganxats al sofà de l’habitació i jo mirant cap a una altra banda. Van intentar algun dia buscar-me alguna amiga per veure si la connexió funcionava però jo era molt jovenet i molt tímid i encara no estava preparat per afrontar una relació amb una franceseta alliberada, no hauria sabut ni per on començar…

 Per sort, en Thierry tenia també un germà gran, universitari, barbut, despenjat, però ens varem fer amics de seguida… Mentre el meu “col·lega” inicial d’intercanvi desapareixia amb la seva fogosa noieta per apaivagar els seus instints, propis de l’edat, el seu germà em va acollir generosament i em va acompanyar al Louvre, al Jeu de Paume (on hi feien una exposició d’impressionistes que em va provocar una fascinació definitiva pels Monet, Renoir, Cézanne, Manet, Dégas i Pissarro, per aquells colors, amb aquella força…). Però sobre tot, el germà era un enamorat de la musica i tenia a casa un “jukebox”, una joia desconeguda per mi, i una col·lecció de vinils que em va deixar remenar sense cap restricció… Vaig descobrir artistes de la “chanson” dels quals mai no n’havia sentit parlar fins aquell moment, com en Leo Ferré (“je voudrais chanter le flamenco dans une Espagne sans Franco”),   Brassens,  Piaf,  Brel,  però sobre tot vaig endinsar-me en dos universos dels quals ja en tenia alguna pista des de Barcelona, molt diferents entre ells, que van provocar en mi un impacte indescriptible.

En primer lloc, els Beatles.  Sí, vaig descobrir de veritat als Beatles a París, i ja té nassos…  Però més ennlà del “Help” o el “Cant’t buy me love”, i d’algun simulacre de guateque a l’estiu on havia vist algun EP amb la foto dels quatre de Liverpool, en el meu entorn més proper, els Beatles, 5 anys després de la seva separació, encara no eren molt coneguts, i molt menys alguna de les seves obres més elaborades com el “Sergeant Pepper’s…”, “Revolver” o “Abbey Road”. Els Beatles, a l’Espanya franquista, no eren precisament unes estrelles promocionades pel règim, i a més ja teníem aquí grups de qualitat que havien seguit la seva estela cantant de manera habitual en castellà, com els Sirex (que van ser tel·loners dels Beatles al concert de la Monumental l’any 1965), els Mustang o Los Brincos.

Ara bé, la meva gran descoberta a Paris, de la mà del germà d’en Thierry, va ser un senyor barbut, amb aspecte de “bonhomme”, que cantava amb una veu molt greu unes cançons de melodia senzilla i lletres plenes de poesia que jo era capaç de comprendre perfectament sense consultar el diccionari!! Aquell senyor havia nascut a Alexandria, de pares grecs, i es va instal·lar a Paris l’any 1951 i va publicar “Le metèque”, la seva composició més popular, l’any 68, en plena revolta universitària a la capital francesa.

Des de aquell dia d’aquell estiu del 74, Moustaki ha format part de la meva vida, la seva solitud ha estat companya de la meva, la seva llibertat, com una perla rara, ha estat bandera per lluitar per la meva,  els meus 17 anys van tenir una cançó que jo vaig pensar que era especialment dedicada per mi. Vaig somiar com ell en un jardí anomenat “la terra”, vaig compartir amb ell la seva solemne declaració de “bonheur permanente”,  i em vaig sentir sempre un estranger a tot arreu, la millor manera d’entendre i de captar la riquesa de les altres cultures i dels països llunyans que he anat descobrint al llarg d’aquests darrers anys.

 Vaig treure els acords de les seves cançons i les cantava sempre, a tot arreu, amb la guitarra, conservo els seus vinils que comprava religiosament al carrer Tallers, i em queda el record d’un concert que mai no es va celebrar a Matadepera, les seves aparicions periòdiques al Palau de la Música, on gairebé mai li vaig mancar…

 Per això, ara que ha marxat per sempre, el trobo a faltar més que mai, i sovint em sento sol. Però “quand elle (ma solitude) est au creux de mon lit, elle prend toute la place, et nous passons de longues nuits, tous les deux face à face…”, “non, je ne suis jamais seul, avec ma solitude…”

 Au revoir, mon ami…!

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top