Berlinist

berlinist

 

Els vaig conèixer la setmana passada, de manera improvisada i inesperada, com passen les coses més meravelloses, gràcies a la invitació del bon amic Jose M. Garantos, de la sala Hoboken.

Van actuar a l’Almeria Teatre, a Horta-Guinardó (Barcelona), un teatre de barri que caldria explotar més com a sala de concerts, tot i que no li aniria malament una inversió en recursos tècnics per millorar la sonoritat. Però la posada en escena, amb els músics al bell mig de la platea, i els espectadors al voltant, gairebé tocant-los, olorant-los, sentint-los, és un luxe que no està a l’abast de tothom i que compensa les carències de sonorització.

Berlinist em va recordar en algun moment al gran Michael Nyman, tot i que sens dubte la seva música té moltes més influències, algunes d’elles contemporànies (Bon Iver, per exemple). La composició de la banda ja ens avisa que no es tracta d’una oferta convencional: al piano Marco Alba, italià resident a Barcelona des de fa dos anys, líder espiritual del grup, virtuós del teclat i compositor d’algunes melodies senzilles però tremendament adictives i amb una gran capacitat d’emocionar des del primer segon. Potser la seva veu, de vegades impostada, no te el nivell de la seva competència com a pianista. Tanmateix, això queda  compensat per la cantant, Gemma Gamarra, de tècnica impecable, un àngel a l’escenari, que fascina amb la seva interpretació dels textos en anglès, cançons que parlen de paisatges, records, sentiments, amics… I una imatge amb un toc “kitsch”, de “Casa de la Pradera”, molt adient amb l’estil musical d’aquesta jove formació que tot just comença a caminar.

I no em puc estar de destacar la presència d’un òrgan que va arribar de l’Oest dels Estats Units, de finals del segle XIX, si no recordo malament, d’aquells que feien servir en els oficis religiosos a l’aire lliure, com hem vist en tantes pel·lícules d’aquella època. Luigi Gervasi és el seu intèrpret i restaurador, un investigador de la música antiga que incorpora aquests instruments amb naturalitat al repertori dels Berlinist. La resta del grup (Caterina Martí, Sílvia Hernández, Joan Piqué y Alfredo Bella), amb dos violins (a vegades un d’ells substituït per un cello impagable), baix i bateria (una bateria que sembla que no hi és, però apareix amb subtilesa al moment oportú), i en alguns temes, campanetes de colors, una viola de roda i altres artefactes musicals totalment desconeguts per mi.

Màgia, emoció, sensibilitat i un futur prometedor per davant és el que els espera als Berlinist.

Els Berlinist representen la música culta del segle XXI, però sense aspiracions elitistes. No els perdeu la pista. Aquí us deixo una mostra del seu talent…

2 comentaris a “Berlinist”

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top