Iñaki Urdangarin ha estat condemnat abans d’hora. Tots els mitjans de comunicació, la mateixa Casa Reial, la societat espanyola en el seu conjunt consideren que és culpable d’un munt de delictes i irregularitats. No seré jo qui surti a defensar-lo. Les proves i evidències que estan publicant especialment El Mundo i El País semblen demostrar la seva responsabilitat (o més aviat la seva gran Irresponsabilitat) en la peculiar manera de gestionar els seus negocis. Tanmateix, Urdangarin té dret a la presumpció d’innocència, com tothom, i té dret a la defensa, com tothom. El seu advocat, Mario Pascual, és un bon advocat, amb experiència, i pertany a un acreditat bufet de Barcelona. El que no entenc és com ell, o algú del seu despatx, o el mateix Urdangarin, o algú que els aconselli i assessori, no veuen que a més d’un bon advocat, al segle XXI, on les xarxes socials tenen cada dia més influència i els mitjans són capaços de crear i destruir la imatge i l’honor d’una persona en només uns minuts, el que necessiten amb urgència és un professional de la comunicació que els hi defineixi una estratègia clara i nítida per afrontar tot el que els hi està passant. Cada cop que sento a Mario Pascual dient que el “duque” està “indignado” o que “pagaba muchos impuestos” i “que está muy tranquilo” penso en la gran dificultat que tindrà per defensar el seu client davant qualsevol tribunal, ja que la política de comunicació que estan portant a terme és, senzillament, nefasta. Un bon advocat no és, ni té la obligació de ser, un bon portaveu. Atendre a la premsa al carrer, a la porta del seu despatx, envoltat de micròfons, i dir quatre obvietats que sempre es giraran en contra del seu client, és l’antítesi de qualsevol manual de com afrontar una crisi de comunicació. Veure com cada dia surt un nou capítol del serial de NOOS i AIZOON als dos diaris esmentats abans, i comprovar que mai, mai, surt un sol comunicat per desmentir res resulta si més no insòlit. Urdangarin instal•lat als Estats Units i quan ve, d’amagatotis, es reuneixen en un lloc secret i torna a fugir a correcuita. Ningú no li ha dit la que li espera el primer dia que hagi de declarar davant el jutge? No puc entendre, de cap de les maneres, com encara no han entès que tan important com la defensa jurídica i la estratègia davant el tribunal, és la batalla que s’està lliurant als mitjans on només hi ha un bàndol, per què l’altre està absolutament desaparegut en combat. O és que no veuen el que estan fent els amics del jutge Garzón i els mitjans que li donen suport per pressionar (legítimament) a la opinió pública i indirectament a la justícia per aconseguir un veredicte d’innocència pel seu amic Baltasar? És que Iñaki s’ha quedat sense amics? O és que no n’havia tingut mai? Em sap greu, però ells sabran el que fan.
Josep Manuel Silva Alcalde
