Del "mambo" a la "yenka"

Les dirigents de la CUP (jo respecto sempre l’ús que elles mateixes fan del llenguatge que consideren heteropatriarcal i faig servir el gènere femení per referir-me a les persones de diferent sexe que en formen part), van dir després de l’estiu, a partir del 8 de setembre, com a part de la propaganda pel referèndum declarat il·legal pel Tribunal Constitucional, que començava el “mambo”. Era una manera de dir que havia arribat l’hora de la veritat. El procés estava mort i enterrat i era l’hora de proclamar la República si el resultat de la consulta era favorable (90% dels vots escrutats, encara que sense garanties i amb una participació inferior al 40% del cens, i moltes irregularitats).

Ja sabem el que va passar després (encara que resten moltes incògnites per respondre, especialment en aquelles 4 hores del dijous de dubte hamletià de Puigdemont, i el cap de setmana després de la proclamació fallida i no executada). No sabem si el procés està mort o només en fase letàrgica a l’espera dels resultats del 21-D. El que sí sabem és que els partits independentistes (amb l’excepció de la CUP, precisament) estan insistint molt, massa diria jo, i de manera sospitosa, en què no estaven preparats, no hi havia majoria social suficient i que a més (súmmum de la ingenuïtat) que no esperaven la resposta de l’Estat (això sí, és cert, ningú no esperava la brutalitat policial de l’1 d’octubre), sinó que confiaven en què es podria pactar una sortida negociada, que les empreses no marxarien, que Europa ens acolliria amb els braços oberts, que tot es podia fer de manera democràtica (sense majoria suficient? Com ara reconeixen?), pacífica i unilateral (m’he cansat d’escriure i dir des de fa temps que no hi ha cap cas en la història recent d’Europa en què això hagi passat d’aquesta manera, i m’he cansat també de sentir que els catalans ho faríem perquè som els millors i tothom ens estima).

Doncs bé, el mambo ha passat a la història i ara el que està de moda, després de tants anys, és la Yenka. Recordeu? Izquierda, izquierda, derecha, derecha, delante, atrás, y un, dos, tres. Una cançó de 1964, proclamada cançó de l’estiu el 1965 i originària dels germans Johnny i Charley Kurt, un duo arribat a Espanya dels Països Baixos, d’èxit fulminant però fugaç, ja que Charley (que inicialment havia format un altre duo amb Tony Ronald) va morir prematurament.

La cançó anava acompanyada d’un ball molt popular en què havies d’anar a esquerra, a dreta, endavant i enrere i acabar donant tres saltirons que feien que s’acabés en el mateix lloc que s’havia començat. Va ser molt popular a tot Espanya i imprescindible durant molt de temps a tots els “guateques”.

L’independentisme ha fet això. Quan semblava que arribava el mambo (la part dura), s’ha posat a ballar la yenka. A una banda, a l’altra, endavant i enrere, però seguim al mateix lloc, i el que és pitjor, no sabem cap a on anem. Això sí, la culpa com sempre, és del maleit i malèvol Estat espanyol que “mai hauríem pensat que actuaria així”.

Mentides? Mitges veritats? I si el que es volgués és rebaixar la tensió per desmobilitzar l’electorat que tradicionalment ha considerat les eleccions al Parlament com quelcom que no va amb ell i així repetir victòria (aquest cop amb vots i escons) i tornar a començar la feina sobtadament interrompuda…?

De moment, tenim les llistes, ara cal que ens expliquin els programes, i veurem quin serà el proper ball que es posa de moda.

Continuarà…

Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor Associat de Periodisme UAB

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top