L’any 1981 es va estrenar als cines espanyols la pel·lícula de Carlos Saura, Deprisa, deprisa, protagonitzada per joves actors no professionals de la zona de Villaverde, al sud de Madrid. Dos d’ells van ser arrestats durant el rodatge per diferents delictes. La premsa de l’època es va fer ampli ressò. Algunes escenes es van haver de rodar aprofitant els permisos penitenciaris d’alguns dels actors.
És un retrat dur i molt realista sobre una generació que cercava un nou camí en un moment de transició política i de canvis profunds en la societat espanyola, després de 40 anys de dictadura. Són joves perduts, desarrelats, imprudents, enganxats a les drogues, antiherois que se senten exclosos del sistema, ja que el sistema no compta amb ells per a res.
He recordat aquesta pel·lícula per dos motius. En primer lloc per aquesta trivialitat amb que actuaven els autors dels atemptats yihadistes de la setmana passada a Barcelona i Cambrils. Quan l’imam que els va “programar” ja havia mort per accident a Alcanar, i ja s’havia produït l’atropellament criminal de la Rambla, ells compraven ganivets i destrals, begudes, truita de patates, reien, feien bromes, tot això hores abans de morir. La mateixa trivialitat (sense que es pugui comparar la gravetat dels seus actes, per suposat) amb què els personatges de Saura van delinquint, amb cops cada vegada més violents i arriscats. Jugant al pòquer amb la mort.
I el títol de la pel·lícula també m’ha fet pensar en el que està passant a Catalunya. No hi ha hagut gaire temps pel dol per les víctimes (algunes encara en estat greu), per la reflexió, per analitzar les conseqüències del que ha passat i del que pot passar després, de la fractura irremissible en que es troba la societat catalana, obligada (molts de nosaltres a contracor) a escollir entre un dels dos bàndols, sense vies alternatives que no suposin la ruptura ni continuar com estem. Tot va ràpid, molt ràpid, referèndum unilateral, desconnexió, república, fronteres, doble nacionalitat,….
No té sentit, cap sentit. Prendrem mal. S’estan trencant moltes coses, i potser per sempre. Tot va de pressa, massa de pressa. Com a la pel·lícula de Saura.
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat del Departament de Periodisme UAB