He tornat de vacances, sí, com molts de vosaltres. I durant aquest període he dut a terme un experiment que podríem qualificar de terapèutic que m’agradaria compartir amb els lectors d’aquest bloc. Diu el tòpic que l’estiu serveix per desconnectar. Doncs bé, jo he aplicat durant les darreres setmanes un mètode radical de desconnexió pel que fa als mecanismes de comunicació que tenim a l’abast habitualment. Vaig donar descans al bloc, molt poca televisió (en realitat només algun partit de futbol del Barça i de la selecció espanyola de bàsket), contactes esporàdics amb la premsa escrita i una renúncia expressa i total a les xarxes socials (Facebook i Twitter són les que faig servir amb més freqüència) i a Internet. Molta lectura (especialment ficció), una estona d’activitat física diària, família, amics i poques fotos. El meu objectiu era reflexionar sobre l’ús de totes aquestes eines partint, precisament, de la seva absència. Crec que la experiència ha estat realment enriquidora.
En primer lloc, hi ha un aspecte relacionat amb la forma de viure la nostra realitat que es transforma si hi intervenen les xarxes socials. No teniu la sensació que de vegades omplim la nostra vida d’activitats simplement per explicar-ho? No ens perdem moltes de les emocions que ens provoquen les persones i els llocs que coneixem perquè mentre ens passen coses nosaltres estem fent la foto o ho estem penjant al Facebook? Un dia d’aquestes vacances vaig veure en un hotel a una parella de japonesos amb un munt de màquines fent fotos i vídeo a les tasses i plats de l’esmorzar, la fruita, el iogurt, les torrades, m’imagino que per penjar-ho tot a la xarxa i compartir-ho (?) amb els seus amics. El que els hi semblava menys important era si la fruita era bona, si era del seu gust. La desconnexió estival m’ha permès viure més relaxat, sense el compromís d’haver d’explicar el que feia a cada moment, i només amb el plaer de viure-ho intensament.
També he reflexionat sobre la dimensió entre allò públic i allò privat. Crec que és un error convertir les xarxes en un espai de confusió entre ambdós móns, que haurien d’estar sempre molt ben separats. A mi Facebook i Twitter em són molt útils per difondre el que escric en aquest bloc. Però de debò creieu que als 500, o 200, o 1.000 amics del Facebook els hi hem de mostrar les fotos dels nens a la platja, sense saber moltes vegades que se’n farà d’aquestes fotos?
I finalment he comprovat que sense xarxa també t’arriba la informació més rellevant, i un s’assabenta dels huracans, els terratrèmols, la caiguda del règim de Gaddafi, el (vergonyant) sobreseïment del sumari contra Dominique Stauss-Khan o la proposta de reforma de la Constitució pactada per ZP i Rajoy (que segurament acabarem pagant els catalans) per limitar el dèficit públic. Amb una ullada a la premsa escrita cada dos dies hi ha més que suficient. Durant el curs patim d’un excés d’informació que no ens aporta res. Molt soroll per a no res.
En resum, que unes vacances sense xarxa són més vacances i que us recomano l’experiència de desconnexió total. I a partir d’avui, tornem a començar, amb unes eleccions generals per davant que donaran molt de material, espero, per aquest bloc.
Benvinguts de nou al meu racó digital que és també i sobre tot el vostre!
