Són dies de moltes emocions, per tot arreu, d’excitació a les xarxes, (jo diria que de violència i odi, perquè la violència verbal també és violència, i n’hi trobo molta, sobre tot a Twitter), a totes les bandes, fins i tot contra els que hem intentat, crec que de manera infructuosa, cercar un cert equilibri i objectivitat. Reconec que els darrers dies he penjat alguns comentaris a les xarxes amb un punt de provocació amb una única intenció: demostrar que, tal com alguns diem des de fa temps, això és un desastre, que ens ha partit la societat catalana per la meitat, fins i tot encara que una part d’aquesta meitat sigui una mica més gran que l’altra. Ens veiem discutint amb amics de tota la vida, amb part de les nostres famílies, ens demanen fer llistes dels que no volen votar… Realment valia la pena?
Crec que el diumenge no es podrà votar, no només no es podrà votar com sempre, sinó que no hi haurà col·legis electorals oberts, ni Sindicatura Electoral, ni un sistema informàtic organitzat per fer el recompte i evitar el frau, ni les persones acreditades a les meses (si es que hi ha urnes i meses) hauran estat prèviament i legalment notificades, ni garanties d’objectivitat. Hi haurà molta gent al carrer, desconcertada perquè els hi han promès un munt de vegades que podrien votar, malgrat que la llei i el decret que regulen aquest referèndum estan suspesos pel Tribunal Constitucional i per tant són (de moment) il·legals, i qui diu una altra cosa menteix o manipula (Mena? Martín Pallín?, dos personatges retirats i que sempre han buscat protagonisme mediàtic a costa fins i tot de la veritat, contra 200 professors de Dret Constitucional o 400 de Dret Internacional, que diuen i escriuen exactament el contrari).
No n’estic satisfet, crec que les coses es podrien haver fet d’una altra manera, tots plegats, començant pels nostres dirigents polítics, intentant buscant una sortida pactada a aquest atzucac (si ara no era possible, doncs esperar el moment oportú, que algun dia arribarà)
El discurs sobre Catalunya està ara allà on volien els independentistes. A base de desobediència i de la col·laboració inestimable del govern de l’Estat, han aconseguit que molts dels nostres conciutadans considerin que això no va d’independència sinó de democràcia. Han aconseguit també posar el nom de Catalunya a gairebé tota la premsa internacional. Un altre tema són les potències de la Unió Europea, que no estan movent ni un dit en favor de la reivindicació del Govern de la Generalitat, amb el matís de la Gran Bretanya, que després de la decisió del Brexit i amb el precedent de Escòcia (que recordem va decidir rebutjar la independència), no és precisament el millor company de viatge en aquesta aventura.
Estem a temps per tant d’aturar aquesta bogeria sense que sembli una derrota. Evitar el que passarà diumenge, suspendre el referèndum i convocar eleccions. L’independentisme ha eixamplat la base (encara que hi ha una part dels seus socis que només ho són per interès, per càlcul electoral i per aconseguir l’hegemonia de l’esquerra) i el relat està on ells volien. Amb una candidatura conjunta per la independència ara potser sí que obtindrien una majoria aclaparadora de vots perquè el Parlament aprovés una declaració unilateral. Encara que això fos il·legal, la força dels vots els hi donaria molta més legitimitat que la que ara tenen. O no, potser el resultat demostraria que la gent té ganes de VOTAR, sí, però per desencallar la situació, perquè estem esgotats, angoixats i cansats de discutir i barallar-nos sense arribar mai a cap acord. Les ànsies de votar es satisfan, fins i tot amb molt més fonament democràtic, abans amb unes eleccions legals que amb un referèndum il·legal i sense garanties.
És la nostra darrera oportunitat com a país d’evitar mesos i mesos de repressió. Quin Estat de la UE no actuaria més o menys igual si veiés amenaçada la seva integritat territorial? França? Itàlia? Alemanya? La resposta és cap d’ells ho faria diferent, ho sabem tots, encara que algú encara pugui negar l’evidència.
Ja ho he escrit moltes vegades. Això ara és una revolució, i les revolucions mai no són pacífiques. Ja ho reconeixen fins i tot els comandaments policials dels mossos i el conseller d’Interior: si els col·legis es precinten hi haurà “aldarulls” o “actes violents” (amb clavells? O trencant vidres?).
Aturem aquesta bogeria, hi som a temps.
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat del Departament de Periodisme UAB
