Algun dia ho sabrem tot

Si no fos per la greu responsabilitat del govern del PP, que ha passat de la inacció absoluta a forçar fins el límit del que és tolerable totes les estructures de l’Estat per castigar i humiliar l’independentisme, tot el procés d’aquests darrers anys es podria explicar, simplificant al màxim, com la història de l’enfrontament fratricida entre ERC i l’antiga CDC (avui PDECAT-Junts per CAT) per aconseguir l’hegemonia del sobiranisme a Catalunya. Si alguna lliçó haurien d’haver après els convergents és el que va passar a les eleccions de setembre de 2015. Els hi va costar Déu i ajuda fer una llista conjunta (Junts pel Sí), de la qual va quedar fora la CUP. Van haver de posar de número 1 a Raül Romeva i a Artur Mas de número 4 perquè ERC acceptés la candidatura única. No van aconseguir la majoria absoluta i la CUP va obligar Mas a fer un primer pas al costat i nomenar president Carles Puigdemont, número 3 de la llista de Girona. I entre tots ells no superaven el 50% del vot popular. Malgrat tot, van seguir endavant. Ja sabem el que ha passat al llarg del 2017. Per mi una de les dates clau és el dia que la Guàrdia Civil entra al Departament d’Economia. 20 de setembre de 2017. L’ANC i Òmnium convoquen una protesta massiva davant la seu de la Conselleria, a Rambla Catalunya. “No sortireu” i “Dormireu aquí” són algunes de les consignes dels manifestants, segons informen els mitjans d’aquell dia. Recordem com queden els tres cotxes de la Guàrdia Civil. Hi ha detinguts, entre els quals el secretari general de Vicepresidència, Josep M. Jové, mà dreta del conseller i vicepresident Junqueras. Aquell dia no només es confisca informació relativa a la preparació del referèndum, sinó proves fefaents de que hi ha plans per activar la República (encara que en una fase molt primària que segurament no hagués prosperat). Fonts de finançament externes, previsions d’ocupar espais públics amb mobilitzacions populars massives,… És cert que la violència és discutible (més enllà de com van deixar els vehicles de la Benemèrita), però aquells actes es converteixen en la coartada perfecta per una acusació de sedició (hi ha tumults) i, de manera inversemblant, per rebel·lió, per part de l’Audiència Nacional primer, i després del Tribunal Suprem. Algun dia no molt llunyà sabrem tot el que va passar. “Vincit omnia veritas” que dirien els romans.

Jo crec que aquell dia canvia tot el plantejament per part d’ERC. Fins aquella data els actes vinculats a la consulta del 9-N només han tingut conseqüències penals per a càrrecs de CDC o CiU (Mas, Rigau, Homs, Ortega), amb inhabilitacions i persecució del Tribunal de Comptes. Es va fer pública una queixa de Francesc Homs en aquesta línia. Però ara hi ha gent d’Esquerra detinguda i investigada per greus delictes. Junqueras creu que han anat massa lluny i intenta posar el fre. Recordo perfectament com abans del referèndum ja diu que no es podrà fer amb garanties (el contrari que havia dit dies abans de la intervenció a Economia; la seva frase favorita va ser “com sempre”, “ho farem com sempre”). Però la organització de la consulta il·legal la han deixat en mans de l’ANC i dels anomenats Comitès de Defensa del Referèndum (avui reconvertits en defensors de la República). De manera enginyosa i sorprenent, i amb la connivència dels Mossos, aconsegueixen obrir els col·legis, posar urnes, i paperetes, i un cens universal que permet votar a més de 2 milions de persones, algunes d’elles motivades pels episodis de violència i repressió policial que no només són absurds i injustificables, sinó que no aconsegueixen aturar les votacions (encara que segons els observadors internacionals allò no s’ha fet amb garanties suficients i no pot tenir valor). Doncs bé, el resultat és que, sense garanties de fiabilitat, diuen que un 90% dels vots són favorables a la República. Ni en els millors dels somnis Junqueras podia pensar que allò passaria, però ara se senten obligats a obeir el suposat mandat que han rebut, i ja saben quines seran les conseqüències penals. Tothom comença a dubtar, a mirar-se de reüll, a veure qui gosa dir ara que allò no té sentit, que no sortirà bé. Els dissidents o els que dubten són depurats ràpidament. Recordem al conseller Huguet, als consellers Jané, Ruiz, Munté, que són substituïts per “valents” que manifesten no tenir por a seguir endavant, encara que els hi costi la presó. Però alguns tremolen després del referèndum. Hi ha molts dubtes (són humans, com ara recorda Puigdemont en els seus missatges a Comín). Hi ha una primera proclamació de la República que dura 8 segons perquè queda suspesa immediatament. Després, ja sabem que durant unes hores Puigdemont ha decidit convocar eleccions perquè té el compromís per escrit del Lehendakari Urkullu que no s’aplicarà el 155. Es troba amb la reacció histèrica de Marta Rovira, el silenci de Junqueres (que està segur que el seu partit arrasarà en unes noves eleccions en què Puigdemont ha dit que no es presenta i el PDCAT quedarà reduït a les cendres), les crides de la CUP a protestar davant la seu exconvergent, les 155 monedes de plata del Rufián. I sobre tot, sobre tot, la reacció de l’alcalde de la Seu o d’altres alcaldes del seu partit que anuncien que deixaran l’escó si hi ha passos enrere. I ja sabem què passa després. Dimissió de Santi Vila. Proclamació de la república només de paraula, cessament del Major Trapero la mateixa nit després d’aprovar-se el 155, “sálvese quien pueda” del govern, uns cap a Bèlgica, alguns dels quals tornen, i altres cap a Madrid a declarar davant l’Audiència i ingressar a la presó. Noves eleccions on es presenten per separat i Puigdemont aconsegueix superar ERC gràcies a la seva llista de VIPS sense carnet de partit i la seva campanya telemàtica, amb el número 1 de l’altra llista a la presó d’Estremera.

Puigdemont no perdonarà mai la traïció dels seus ni dels socis republicans. Ara confessa que això s’ha acabat, que hi ha un pla de la Moncloa, que han pactat que ell no sigui president a canvi de que els “presidiaris” (ell va fer servir aquesta expressió quan va reivindicar que només ell podia ser president) surtin de la “trena”.

Són els darrers dies del procés, tal i com l’hem conegut. “Els últims dies de Pompeia” (una magnífica novel·la escrita el 1834 per Edward Bulwer-Lytton), abans de la erupció del Vesubi.

Això no vol dir que l’independentisme estigui mort. Si res no canvia, algun dia hi haurà una majoria social suficient per tornar-ho a intentar, aprenent dels errors passats. Ara no té cap sentit. El que toca és recuperar la autonomia, governar, i acceptar que la ruptura no és viable de manera unilateral, democràtica i pacífica.

Són , en efecte, els darrers dies de la República (Puigdemont dixit), d’una República simbòlica que mai va arribar a existir.

I un consell final que vaig aprendre en la meva època a RTVE. Algú em va dir només arribar que en aquella “casa” “si  no quieres que algo se sepa, ni lo pienses”. Dedicat als periodistes que dubten per què són humans…

Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

JOSEP MANUEL SILVA

ADVOCAT I PERIODISTA - PROFESSOR DE PERIODISME UAB

Scroll to Top