Diari de campanya (2)

Retorn al passat —

 El PSOE ha començat la campanya amb un mítin a Dos Hermanas (Sevilla), on els principals protagonistes han estat Felipe González i Alfonso Guerra, que han eclipsat al candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba.

No, no es una notícia del NODO, ni de Cuadernos para el Diálogo, ni del diari Ya o Pueblo, tots ells ja desapareguts al final del franquisme o al principi de la transició. Tampoc és un nou episodi de la sèrie Cuéntame, ni un malson d’una nit de tardor. Som al novembre de 2011 i el PSOE sembla que ha tornat a principis del 80. Sembla que han arribat a la conclusió que no tenen ningú més per despertar els seus electors (ja han pensat que potser els d’aquella època són morts i la gent jove no sap qui és aquesta parella de polítics entranyables i carimàtics?). La història del socialisme espanyol és molt peculiar. ZP va guanyar un Congrés per un grapat de vots molt escàs, va enterrar el felipisme i va crear del no res una nova generació de dirigents que després ell mateix s’ha encarregat de substituir per una altra de més jove: els López Aguilar, Jordi Sevilla, Caldera, Fernández de la Vega van ser retirats per col•locar la Pajín, Aído, Chacón… I ara, els d’abans tornen per demostrar que el que està en joc en aquestes eleccions no és la presidència del Govern (que sembla clar que serà per en Rajoy) sinó qui manarà al PSOE durant els propers anys per administrar la derrota del 20-N i evitar una debacle interna al partit. I alhora demostra que amb els anys només guardem els records positius i oblidem els escàndols de corrupció que van protagonitzar els darrers governs de Felipe González. La meva pregunta és si Rubalcaba és conscient de fins a quin punt el magnetisme de l’expresident González i la demagògia populista d’Alfonso Guerra poden amagar la personalitat del candidat del PSOE i fer inútil el seu esforç per presentar noves propostes per combatre la crisi.

Per una altra banda, la campanya ens porta algunes reflexions interessants des de la perspectiva del marqueting polític. Us convido a veure aquest reportatge del programa Informe Semanal de TVE sobre les diferents estratègies electorals dels partits i les entrevistes de Jordi Évole a Rajoy i Rubalcaba al programa Salvados de la Sexta.

I mentres tant, tots preparats pel Cara a Cara d’aquesta nit entre els dos candidats de PP i PSOE on de segur hi haurà alguns perdedors: tots aquells partits amb representació parlamentària que no poden participar a un debat que consagra un bipartidisme impropi d’una democràcia parlamentària com la nostra.

9 comentaris a “Diari de campanya (2)”

  1. Como hemos dicho en repetidas ocasiones en clase, es tan importante el lenguaje verbal como el no verbal. Eso debieron estar practicando durante semanas los representantes de cada partido para el debate que tuvo lugar ayer.

    Para ganar el cara a cara era necesario estar muy preparado y quien lo estuviese más, sería el vencedor. Hoy todos dan la victoria a Rajoy por el debate, pero yo si fuera votante del PSOE estaría decepcionada por un Rubalcaba que tiró la toalla y trató a Rajoy como el futuro gobernante y no dio propuestas, sino cuando hablaba decía “haría” en cambio Rajoy decía “voy a hacer”. Que la mayoría absoluta la tenga Rajoy no quería decir que el debate también lo fuera a ganar, porque ya se sabe lo bien que comunica el socialista y el carisma que algunos le encuentran cuando habla.

    Ayer había que fijarse en la ropa, en la cara, los gestos, si leían, si traían gráficos y lo más importante: su discurso. Rajoy pecó en leer demasiado y Rubalcaba en que no paró de preguntar a Rajoy como si de un periodista se tratase.

  2. CLÀUDIA DE CHIARA

    Jurasic Park V:

    Amb aquest títol poc més cal esmentar de la campanya electoral que està fent el Partit Socialista.
    No només està treient de les seves tombes personatges com Felipe González o Alfonso Guerra, sinó que el discurs és antiquat i sense fonaments. Alfredo Pérez Rubalcaba ha estat molts anys sota les mans del partit, i per molt que intenti canviar el rumb del partit, s’han quedat aturats. No saben com remontar aquest resultat tan pèssim que podrien obtenir a les pròximes eleccions i la estratègia és rescatar a les velles èlits del partit de fa anys.

    Amb aquests programes els candidats mostren la cara més amable i simpàtica a la població i intenten mostrar-se més naturals i tranquils davant d’una càmara de televisió i no tan formals que en un altre format com un debat. D’altra banda, el format del programa Salvados no acaba d’agradar al candidat, perquè es creu que després es pot tergiversar la imatge o les paraules de la entrevista. I és en aquests programes on el candidat ha d’estudiar a ser “normal“, proper i sense semblar que menteixi o mostrar-se més simpàtic.

    Però, tornant a les estratègies dels partits, Rubalcaba està ara mostrant les seves peces clau per formar el partit, mentre que Rajoy sembla que vagi sol i, pel darrera, té una colla, una mena de “pinyol“ de Mas, que entre d’altres sortiran noms com Aznar o Acebes i això sí que serà una molt mala sorpresa.

  3. Dayana García Blas

    Està molt clar, ens trobem a un Rubalcaba tendre i que aporta en les seves propostes bones intencions, però que no saben ben bé com enfocar el problema actual de la crisis. Tots volem posar fi a l’atur, però quan un no pot ha de deixar que la resta els hi ajudin. Això si, ja sé que no hi cap la idea de trobar una solució col·lectiva, però si col·laboració en un punt en el què estan d’acord: “Aturar l’atur”.

    La línia socialista es molt clara perquè es tracta de donar pas i fer ús de el famós “storytelling” emocional, és a dir, que ens toqui la fibra i desprès votem. Realment ho te difícil perquè porta la carrega del ZP darrera, però la intenció com he dit abans es bona i dona confiança. Missatges emocionals, histories per no dormir, viure en la caseta de xocolata que mica en mica es va desfent… en fi són moltes les coses que ens venen tots els partits, però el què si que es veritat es que treure a la llum a les figures d’èxits socialistes com Felipe Gonzalez el beneficien, però també com diem en publicitat es pot produir el vampirisme, és a dir, robem protagonista. Personalment continu ferma a la meva idea de que hi ha una falta d’unitat al partit socialista molt gran i això els recondueix a anar aprofitant coses d’un costat i de l’altre, encara que hem de ser conscients que els populars ho tenen molt fàcil i els socialistes més complicat. La resposta això: Anem a fer stories!

  4. Vivimos en un mundo al revés. En tiempos de crisis se necesita que los dos partidos demuestren su profesionalidad y que cooperen juntos para evitar agravar la crisis. Evidentemente, los dos partidos tienen su lado oscuro. No sólo uno. De hecho, el ciudadano ya lo sabe. Por lo tanto, pienso que la estrategia del PSOE comenzando su campaña con un mitin en Sevilla protagonizado por Felipe González y Alfonso Guerra lo veo innecesario y poco eficaz. No consiste la eficacia en echar trapos sucios al PP como hicieron, sino en ceñirse en las medidas que aportaría el partido ante esta crisis. Si no explican nada y sólo critican… ¿Cómo piensa ganar?
    Estoy de acuerdo con Dayana, con la imagen de estos dos personajes se podría producir además un vampirismo. El único que debe de dar la cara, sobre todo, ahora más que nunca, es el señor Rubalcaba, que es el que podría gobernar y no otros. La estrategia la deben de cambiar de rumbo, y no quiero decir que el PP no critique, porque mentiría, pero Rubalcaba al tener más dificultades este año que ganar las elecciones tendría que ser todavía más cuidadoso y demostrar que es útil por sí mismo sin ayuda de nadie para dar seguridad, confianza y transparencia a los ciudadanos.

  5. Com bé dius, el temps ho cura tot i Felipe González torna ara com a abanderat d’un no se què que, per extrany que sembli, segueix conservant el seu magnetisme populista. D’una banda crec que, efectivament, el temps ho cura tot; de l’altra, tinc molt clar que l’escàs nivell de la política actual és el que més propicia aquests retorns. Un exemple similar el trobem amb Aznar, tot i que les ficades de pota d’aquest (exceptuant el consabut 11-M) no són comparables a l’estrepitosa última etapa felipista.

    Des d’un punt de vista electoral, l’única manera d’entendre l’aparició de González i Guerra és que Rubalcaba, lluitant tant per ell com pel partit, es centri especialment en el segon. Només així s’explica que pugui presentar-se al costat de dos focus tant potents i que, segur, li van restar notorietat al mítin de Dos Hermanas (al temps que, en tant que primer acte oficial, marca la pauta o ruta a seguir en el que queda de campanya).

  6. Curiosamente el PSOE siempre había acusado al PP de vivir anclado en el pasado. Hoy la tornas han cambiado en un acto a la desesperada de los socialistas que lleva a su vieja guardia a modo de viaje del imserso por toda España. No sé si Rubalcaba pretendía aglutinar los votos del movimiento 15-M pero con esta estrategia Cayo Lara se debe estar frotando las manos. Para evitar malentendidos alguien debería recordar a Felipe González que no se enfrenta ni a la UCD ni a Alianza Popular, no vaya a ser que al dar un mitin su mente se vaya a aquellos tiempos.

  7. Felipe González es para los socialistas como Aznar para los peperos, un icono que todo lo hizo bien y del que estamos orgullosos de que haya protagonizado el liderazgo de esos años de buena vida que alguna vez hubo en España. Es gracioso pensar qué harían si ahora estuvieran en el gobierno.
    Así como el PP recurre a ZP en sus campañas para asegurar de lo mal que han ido las cosas y lo que han empeorado con ese gobierno y que sólo podrían ir a peor, el PSOE recurre a los buenos tiempos del socialismo, y quién mejor que Felipe González, una leyenda, tal y como digo, una leyenda.
    No sé a qué viene ahora y, si recordamos, en las elecciones a la Generalitat de Cataluña también estuvo presente en uno de los mítins, el coger a Felipe Gónzalez, que dé un breve discurso y que ponga a todos a babear. Lo importante es el presente y dónde estamos y qué vamos a hacer para salir de ahí, no nos interesa saber qué hicieron, el pasado no va a cambiar, el futuro sí puede hacerlo.

  8. González és, com diu l’ Eva, com Aznar per al PP i com Pujol per al CiU, és normal que continui sent un reclam per als socialistes, però potser un reclam massa explotat i que no reflexa la realitat actual del partit amb Rubalcaba al capdavant; potser el que hauria de fer és mantenir-se en un segon pla i limitar-se a recolzar, junt am Guerra, les iniciatives de l’actual candidat i no tractar de fer reviure als electors la seva gloriosa època per que aquests votin al PSOE, doncs abans i ara no ténen res a veure.

  9. Alba Gracia Córdoba

    En estos momentos tan difíciles para el PSOE es lógico que recurran al apoyo de Felipe González, para la mayoría de españoles, el mejor presidente socialista que ha pasado por nuestro país.

    Quizás piensen que la palabra de apoyo de Felipe González hacia el PSOE y Rubalcaba va a cambiar la opinión que todos los españoles tienen acerca del Partido Socialista, pero desgraciadamente no es así. Los españoles están muy decepcionados con el PSOE y lo único que quieren es un cambio. Y el único partido que sale beneficiado en esa demanda de cambio que tiene la sociedad es el Partido Popular. Por ese motivo la ñunca campaña que tiene que hacer el PP en estos momentos es aguantar el tipo y criticar todo lo que ha hecho Zapatero como presidente para así generar más odio hacia el PSOE y más votos al PP.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top