A voltes amb la llei electoral —
Diumenge passat el diari “La Vanguardia” publicava una enquesta d’intenció de vot de cara a les eleccions del 20-N. El titular de portada era molt clar: “Àmplia majoria absoluta del PP”. Hi ha moltes dades interessants al sondeig, i sembla clar que a 40 dies de les eleccions serà gairebé impossible aturar la onada de vots cap al PP i l’enfonsament del PSOE, amb resultats equivalents als de 1977. Però hi ha un guarisme que destaca per sobre de tots: amb el 46% dels vots, el PP obtindria al voltant dels 190 diputats al Congrés. És a dir, no cal ser un geni en matemàtiques per comprovar que, si la Cambra Baixa té 350 escons, i la majoria absoluta se situa en els 176, amb 4 punts per sota del 50% el PP obtindria el 54%!!! dels escons. O sigui, hi ha 8 punts de diferència entre el percentatge de vots i el corresponent resultat traduït a escons. Això és conseqüència d’una llei electoral que afavoreix als 2 grans partits, especialment al PP i que permet assolir majories absolutes a partir d’un resultat molt bo, però allunyat del 50% dels vots. En el cas del PSOE, el 33% que li dona la enquesta equival als 115 diputats que podria obtenir. En canvi, la llei és absolutament perjudicial per partits d’àmbit estatal com Izquierda Unida (també pel partit de la Rosa Díez, UPyD), que amb un percentatge de vots relativament alt però molt repartit pel territori obtenen molt poca representació (i si no arriben al 3% del total, ni tan sols poden entrar al Parlament). Contràriament al que es diu, la llei tampoc és favorable als partits nacionalistes (potser amb la excepció del PNB), que obtenen un nombre de diputats inferior al que els hi correspondria en cas d’aplicar una estricta proporcionalitat. El problema és que al programa electoral del PP s’inclou una proposta per reduir el nombre de diputats del Congrés de 350 a 300 (la Constitució preveu una xifra entre 300 i 400 a l’article 68), i per tant el PP té intenció de reformar la llei electoral, i si obté una majoria tan clara podrà fer-ho sense gaire dificultats. I no crec que la modificació vagi en la línia de fer una llei més proporcional i més ajustada a la voluntat dels ciutadans, sinó que mantindrà el statu quo, atès que beneficia als dos grans partits. Us recomano la lectura del llibre Relato electoral de España, de Carles Castro, analista de la Vanguardia, on explica com es va gestar la llei electoral en plena transició per afavorir governs monocolor i especialment pensada per beneficiar al centre dreta. El 20-N comprovarem fins a quin punt l’agrupació de tot el vot de la dreta i la desmobilització dels votants de la esquerra, desencantats de la política de ZP, portaran al PP cap al millor resultat de la seva història.
Possible majoria absoluta del Partit Popular i una, més que probable, derrota dels socialistes, però on queden els altres partits (una pregunta indirecta de la qual caldria tenir una bona resposta i saber el perquè del bipartidisme, perquè escoltar s’ha d’escoltar a tots).
És veritat que les dades no enganyen i que els números són clars, però cal anar més enllà. És a dir, deixant els sondeig que aniran variant, cal preguntar-se en majúscules el “PER QUÈ” el partit popular rep més escons, quan el 70% dels ciutadans pensa que Rajoy transmet una imatge de desconfiança. No ho entenc això perquè quan tu votes un partit, votes el conjunt, i dones el teu vot perquè penses que aquell partit, equip o candidat farà les coses bé. Per tant no puc pensar un altre cosa que, avui dia, la gent vota per votar i no es preocupa per analitzar les propostes polítiques.
No obstant a tot això, Rubalcaba queda representat com el candidat de més confiança, però a l’hora el candidat socialista perd en la qüestió sobre si està capacitat per treure a Espanya de la crisi.
En definitiva, com a visió personal, crec que allò quantitatiu (dades de sondeig) no es relacionen amb l’aspecte qualitatiu (valors que ofereix el candidat), per tant, la meva conclusió és que la gent vota un canvi per fer desaparèixer la crisi i com Zapatero no ho va aconseguir ja no existeix la percepció de que el partit socialista pot solucionar aquest problema econòmic.
Personalment faré una breu intervensió a aquest post.
No soc gens simpatitzant del partit popular, però tampoc ho soc del partit socialista. Jo us recomano el llibre: Mequiavel en democràcia de Edouard balladur, el qual no entra en gaires analisis partidiestes, però explica molt bé el funcionament de la política i de les actituts dels polítics al llarg del temps, sobretot francesos.
Per tant, crec que el partit popular està portant una pre campanya molt simple però eficaç, i no necessiten res més. Els resultats que han srtit aquests dies als diferents diaris espanyols no son més que un impuls a la àmplia victòria que tindrà el partit de Mariano Rajoy i potenciar més el vot popular.
Si los resultados finales se asemejan a los resultados publicados por La Vanguardia, el Partido Popular tendrá casi carta blanca ante la cámara para tomar las decisiones que crean oportunas durante la presidencia del mismo (no sé si ese aspecto va a perjudicar o favorecer a la ciudadanía… ya que un solo partido, sin necesidad del apoyo de otros partidos, tome decisiones que pueden afectarnos).
Y a modo de opinión personal, no apoyo mucho que se favorezca tanto a los grandes partidos, ya que no tenemos tanta libertad en escoger a los candidatos a la presidencia, que al menos tengamos la libertad de poder votar a otros partidos sin que nuestros votos sean “nulos”.