Diari de precampanya (8)

Tabús de campanya —

Hi ha temes que no es poden abordar durant la campanya. Generen sempre un tipus de reacció en cadena, multiplicada per les xarxes socials, que provoquen interpretacions interessades, sovint molt allunyades de la literalitat original.

Per exemple, un polític hauria de poder defensar el dret de tota persona, homosexual o heterosexual, a acudir a un psicòleg o a un psiquiatra si no assumeix la seva condició d’una manera estable; és a dir, si viu la seva situació amb una profunda contradicció i infelicitat interna. Això passa sovint amb adolescents que tenen dubtes sobre la seva orientació i necessiten ajut d’un professional. Recordo unes declaracions d’una representant de l’associació de mares i pares amb fills homosexuals que deia que no li desitjava a ningú tenir un fill homosexual, pels problemes d’integració que això comportava, especialment per la discriminació que patien a la escola. És obvi que aquestes persones, els nois i les seves famílies, tenen dret a l’assessorament clínic, tant si són homosexuals com heterosexuals. Tanmateix, si un polític parla d’això en campanya se li acusarà d’homòfobia.

Tampoc es pot parlar d’immigració, és un tema que sempre genera susceptibilitat, per què és molt fàcil identificar estrangers amb delinqüència i fer demagògia, encara que fa temps que des de l’esquerra també es van adonar que el seu discurs basat en el “buenisme” del Papers per a Tots no feia més que alimentar el naixement de partits clarament xenòfobs com Plataforma per Catalunya.  Però la immigració continua sent un  tema tabú a la campanya.

Tampoc no hauríem de parlar de possibles contrapartides polítiques si finalment es confirma el final del terrorisme de ETA, ni d’apropar els presos etarres, tot i entenent el dolor de les víctimes, en alguns casos molt recent i en tots ells irreparable. Però algun dia s’haurà d’abordar el problema i buscar solucions, sempre que no hi hagi campanya pel mig (cosa que no és gaire fàcil, quan sovint vivim en un clima de campanya permanent).

Hi ha altres temes, com la diferència entre territoris a l’Estat, que provoca que uns aportin molt més que altres, i d’això a Catalunya en sabem molt, o què farà el PP amb la Llei de l’avortament, si la reformarà o la derogarà, i amb quin objectiu (la finalitat no hauria de ser sempre reduir al mínim el nombre d’avortaments?, atès que es tracta d’una situació dramàtica per les dones amb greus conseqüències per elles en la majoria dels casos); o quina és la manera d’abordar la prostitució, una altra situació que afecta especialment a les dones, moltes d’elles en mans de xarxes mafioses d’explotació que les obliguen a comerciar amb el seu cos…

A la campanya és millor parlar només de la crisi, de l’atur, dels bancs (encara que aquests sempre hi surtin guanyant i els seus directius marxin a casa amb indemnitzacions milionàries després d’una gestió nefasta i molts diners públics invertits en salvar algunes entitats), de “les coses que preocupen als ciutadans” i allunyar el debat dels temes tabú, que formen una agenda oculta de la qual ningú no vol parlar en públic per què si ho fa, digui el que digui, pot sortir malparat.

Ah! I perdoneu que per un dia jo hagi esmentat algun d’aquests temes, no voldria ser cremat a la foguera, una foguera de les vanitats on tot és superficial. No voldria que la meva insensatesa i imprudència ens obligui a reflexionar sobre algunes coses de les que, ja ho he dit, ningú no en vol parlar.

16 comentaris a “Diari de precampanya (8)”

  1. CLÀUDIA DE CHIARA

    Personalment, no crec que sigui un tema tabú parlar de la homosexualitat en campanyes electorals. El que passa és que s’ha de començar a ha canviar aquestes mentalitats poc progresistes que encara no toleran el que és una realitat.
    Els polítics no haurien de fer veure que aquests temes no van amb ells i els mitjans de comunicació no hi haurien de donar tantes voltes. No crec que el senyor Duran i Lleida volgués fer mal a certa part de la població ni busqués enemics, però sempre he pensat que el Duran està al llindar de intentar queda bé amb un sector de la opinió pública crean desafecció a una altre part. Sempre ha estat així. Però més que buscar ressò mediàtic, busca espai electoral. Unió és el sector més religiós i conservador de la coalició Convergència i Unió per tant no és d’estrenyar aquest tipus de comentaris, tot i així crec que parlar de homosexualitat i psicólegs (temas mentals) sempre es pot treure fora de context i és un tema caldós per els mass media i per fer enrenou.
    En resum, com a estratègia electoral crec que Duran ha estat poc encertat, però que el tema no és tan important com per treure’n tan de suc.
    D’altra banda estem veient que aquest tipus de temas, immigració, ETA i homosexualitat sempre donen un petit respir per evitar parlar de temas econòmics i la crisis.

  2. Dayana García Blas

    Està claríssim que un candidat vol guanyar vots i parlar de segons quins temes considerats “tabú” el poden beneficiar o el poden perjudicar i de manera molt negativa, però se la juga sens dubte. En aquest sentit, crec que les paraules d’un candidat, les seves declaracions són la personalització d’ell mateix i tenen un gran percentatge en el conjunt de la imatge percebuda pels candidats dels partits. Sempre és més fàcil dir les propostes que la gent vol escoltar perquè així “lamentablement” es poden guanyar uns votos.

    També considero que no treuen aquests temes durant la campanya, però si desprès quan un d’ells ja és l’executiu o president del govern, és a dir, és quan pasa la campanya que tot surt al descobert. Ara durant la campanya el què toca és dir les coses tan “boniques i positives” que faran per treure endavant el país. A més a més, treure temes “tabú” significa tal i com diu al text promoure comentaris i opinions a favor i en contra i això en campanya no val, perquè tots els vots que es puguin recopilar són ben rebuts i d’agrair. Jo crec que respecte aquests temes s’han de mantenir al marge i si realment es volen treure a la llum i que cada candidat doni la seva opinió que digui arguments coherents i raonables, que els ciutadans detectin credibilitat. En definitiva, hem dona la impressió que parlar d’això vol dir posiblement perdre vots, que no guanyar, perquè sempre hi haurà un públic en contra i una altre a favor.

  3. Carlos Díaz Pons

    La precampaña electoral ha empezado poniendo sobre el tapete temas que tendrán que ser tratados con mucha sensibilidad para no crear debates que lleven a una confrontación social difícil de controlar. A estos temas se les pueden llamar tabús, más por la confrontación social que pueden generar las declaraciones políticas sobre estos asuntos que por la no aceptación de estas opciones por parte de la mayoría de la población.
    Los políticos saben que estas cuestiones incitan a unas minorías radicales, tanto de derecha como de izquierdas, difíciles de reprimir en sus manifestaciones, y lo último que pretenden los candidatos electorales es desestabilizar una armonía social, ya en peligro con la actual crisis económica.

    El aborto, la homosexualidad, la inmigración, la prostitución, etc. podrían ser un ejemplo de tabús, las declaraciones sobre los cuales serán muy medidas por los asesores de los candidatos.
    Un ejemplo lo podemos ver en Duran i Lleida, con sus declaraciones a favor de la asistencia psicológica a los homosexuales que quieren dejar de serlo. Aunque, es verdad que tienen el mismo derecho a la asistencia psicológica que los heterosexuales que optan por la homosexualidad para encontrar su equilibrio emocional y natural.

    Duran i Lleida no cuestiona las terapias de la Policlínica Tibidabo que ofrece a sus pacientes, presuntamente, pastillas y tratamientos psiquiátricos para que dejen de ser gays.
    No hay que dejar de ser, hay que encontrar la armonía con los instintos naturales con los que el ser humano nace.

    Duran i Lleida y personas como él tendrían que entender que cualquier terapia psiquiátrica ha de servir para ayudar al paciente a enfrentarse a su homosexualidad o heterosexualidad. Si se le manipula para una u otra tendencia nunca tendrá paz ni consigo mismo ni con su entorno.

    Esperamos que la campaña electoral dé más de sí y los candidatos nos sorprendan tocando todos los temas con la máxima objetividad y realismo.
    No obstante, creo que es mucho pedir por los intereses políticos y económicos que rodean a cualquier opción política.

  4. Ana Belén Ribelles

    Estos temas son tabú, sí, pero, personalmente, creo que estos son los temas que a un político le harían ganarse la confianza de la sociedad. Casualmente, esta mañana he leído en El Periódico de Catalunya que, en estos últimos meses, han aumentado mucho los matrimonios homosexuales, por miedo a que Mariano Rajoy (como bien sabemos el futuro presidente del Gobierno), derogue la ley existente. Por miedo, con lo fácil que sería dejar las cosas como están o que, al menos, dijese sus planes futuros para no tener en vilo a los españoles.

    Estoy convencida que si nuestros representantes políticos hablasen sin tapujos de estas cuestiones, la abstención del voto, que normalmente es muy elevada en España, disminuiría. Solo queremos que se nos hable claro y de las cosas que, verdaderamente, nos interesan. Sé que ser sinceros en algunos temas les pueden hacer perder votos a uno y a otro partido, pero también ganarlos.

  5. Carla Meléndez Martín

    Es cert, hi ha temes tabús que no s’aborden en campanyes electorals, però no només en campanyes electorals perquè qualsevol moment és inoportú. Considero que no hauria de ser així.
    Tal i com vaig esmentar en el meu anterior comentari, considero que temes com el d’ETA haurien de treure el cap. És un tema que té una connotació diferent depenent del partit que es faci amb les properes eleccions i que per això no es vol parlar durant la campanya. La població hauria de saber que hauran concessions que seran negociades pel govern de torn.
    En quant als altres temes, (avortament, homosexualitat, etc) crec que passa mes o menys el mateix. El legislar sobre aquest temes no obliga a res a ningú sinó que protegeix a qui els fa falta. El que no podem fer, es començar a prohibir coses intentant imposar uns criteris sectaris perquè la democràcia no consisteix en això. La democràcia consisteix en que cadascú faci i actui depenent dels seus criteris. Seria molt sa que els partits amb opcions de governar posessin les cartes sobre la taula i que els electors escollissin. Segurament, els que perdessin per la dreta, guanyarien per l’esquerra i viceversa.

  6. El problema en mi opinión no es tanto que se hable o no de ciertos temas sino que los partidos tratan de apropiarse de algunas ideas y las incluyen en su ideario. Es decir el PSOE se muestra de algún modo muy abierto a todos los temas relacionados con la sexualidad y el PP en cambio “lucha” contra el aborto. Es un error adjudicar estos temas a la izquierda y a la derecha hoy en día, seguro que hay homófonos en las filas socialistas y mujeres que han abortado entre los populares.
    Lo que hay que hacer es fomentar el dialogo con los temas tabús sin miedo a que te llamen facha, racista etc. etc. De lo contrario pasa lo que pasa y es que partidos como PxC acaban teniendo una importancia relativa ya qe casi nadie se moja en temas de inmigración.

  7. Inmigración, minorías como los homosexuales o los inmigrantes, aborto y prostitución: temas tabú en campaña electoral. ¿Deberían poder los políticos afrontar estas cuestiones?
    Es cierto que sería positivo que en una Sociedad avanzada no existiesen ya cosas tabú, coses de las que no se puede hablar. A veces parece que no hayamos cambiado de época. Los políticos se esconden tras lo que la gente quiere oír. ¿Pero estaríamos dispuestos a oír lo que no queremos?
    Los temes tabú lo son por el hecho de que generan confrontaciones entre los diferentes sectores de la Sociedad. No todos tenemos la misma edad, las mismas vivencias, la misma educación ni, por lo tanto, las mismas opiniones.
    Los políticos prefieren pues, en época de campaña, optar por los temas más fáciles, de menos confrontación, como la crisis, el paro, etc. En esto estamos casi todos de acuerdo (por no decir todos). Hay un problema. La situación económica y la falta de empleo nos afecta a todos en mayor o menos medida, o al menos podemos llegar a entender los sentimientos de aquellos afectados. Todos queremos soluciones. Cuáles son mejores para unos y para otros ya es otro tema, pero al menos estamos de acuerdo en que tiene que haber un cambio.

  8. No me parece bien que se omitan algunos temas porque de alguna manera enseñan una fachada y hablan perfecto sobre temas que nos tocan a todos, como solucionar la crisis, y después cuando están en el gobierno saltan las quejas cuando aparecen leyes o demás que la gente no pensaba que se hiciese.

    Creo que los partidos no se deberían esconder su pensamiento en temas como el aborto, la homosexualidad o la inmigración. Todos ellos no están exentos de críticas, pero deben ser más abiertos y decir cómo se posicionan ante determinados temas.

    De los temas tabú no se habla en la campaña ni cuando no se hace campañana, y cuando alguien se posiciona como Plataforma per Catalunya todo el mundo se lleva las manos a la cabeza. Pienso que en momentos de campaña es donde más se debería dejar claro de que lado está un partido, para saber si le quieres votar o no.

    Si no hablan de estos temas, y sólo hablan de economía, en realidad todos buscan salir de la crisis y quieren hacer lo mejor, pero les diferencia el cómo van a resolver justamente esos temas tabú.

  9. Parlar d’aquestes temes “tabu” crec que ja no està mal vist. Pensem massa, i pensem massa en el que pensaran de nosaltres. En els temps que vivim parlar d’un homosexual o de la llei de l’aboratament està a la ordre del dia, i ho trobo el més normal del món. Crec que és un error intentar ocultar certs temes, perquè trobo que si els polítics parléssin de l’abort, de la homosexualitat o fins i tot de que passarà amb ETA, semblarien molt més proper, perquè al cap i a la fi, tot i que ells no s’enadonin, nosaltres els ciutadants és el que volem escoltar.

    Jo personalment prefereixo un polític humà, que parli obertament dels homosexuals. No vull polítics hipòcrites que ocultem temes o els ometes per guanyar vots. Per això dic, que ho trobo un error de campanya, i estic segura de que si es parléssin més de les coses i no només de l’atur o de l’economia (temes avorrits que ja cansen), ja gent tindria moltes més ganes d’anar a votar, ja que hi hauria més debat i una mica més de vidilla a tot aquest “circ”.

  10. Carmen Mesquida Cavero

    Tendían que hablar de los temas tabú como son la inmigración, la homosexualidad, el aborto entre otros pero sinceramente no les conviene.
    Me explico, nuestra situación de crisis hace que temas como los de la economía mundial y en especial del país nos interese a todos, por tanto, queremos oír las propuestas de los candidatos y saber qué opina el futuro presidente del Gobierno para imaginarnos lo que nos espera.
    Está claro que queremos que sigan informando de este tema pero nos importan otros también. Todos nos planteamos qué pasara con las propuestas que inició el PSOE en sus años de Gobierno si sale elegido Mariano Rajoy.
    Entiendo que no se mojen con estos temas porque la verdad es que son delicados, no todos pueden pensar lo mismo y sobretodo recordar que no todos los votantes de un mismo partido opinan exactamente lo mismo sobre estos temas. Por eso pasa lo que le ha sucedido a Duran i Lleida con este comentario desafortunado. En campaña no se puede poner en peligro ni un voto así que lo más limpio es hablar de temas “aburridos” que no generen tanta viralidad pero que al final nos importan a todos.
    De economía no todos sabemos y por tanto no es de nuestro interés comentarlo en redes sociales o en plataformas en internet. En cambio si se habla de drogas, abortos y homosexualidad todos se ponen a opinar.
    Me llama la atención que esto no suceda igual en el mundo de la publicidad y que utilicen estos temas más “sensibles” para crear notoriedad en sus campañas y por tanto conseguir más clientes como eran las famosas campañas de Benetton.

  11. Este es un claro ejemplo de las múltiples causas por las que la sociedad muchas veces opina tal vez sin saber porque no está lo suficientemente informada por la evidente censura en la que vivimos. Se puede decir que es un círculo vicioso en el que los políticos no creen conveniente opinar en profundidad sobre temas como el de la inmigración, el aborto, homosexualidad, prostitución o ETA, ya que tienen pánico y todavía más en las campañas electorales a “anunciar toda la verdad” por el miedo a ser rechazados e incomprendidos.
    Pienso que se podría relacionar esta situación con el concepto comentado en clase “la espiral del silencio”, ya que los políticos temen ante todo ser minoría, quedarse aislados y enfrentados a la opinión mayoritaria. Le ocurrió a José María Aznar con la guerra de Irak y le ocurrió a José Luís Rodríguez Zapatero cuando se empeño en negar la crisis económica. Ambos quedaron aislados.
    Esta realidad la llamaría “realidad fatalista”. Si alguien debe de dar el paso, es decir, ser capaz de mover a la masa crítica a donde uno quiere y un profesional para saber resolver y comunicar estos problemas son los políticos que para eso están…En España ahora no se está haciendo política, sólo les importa a los políticos en cómo pueden perjudicar a los otros partidos para obtener más votos. Muchas personas pienso que votan por votar sin saber en qué grado le puede beneficiar un partido u otro en su vida o, mejor dicho, en su filosofía de vida respecto a sus valores éticos.

  12. No crec que en el segle XXI hi hagi temes tabú en la política. Per a mi, l’única realitat és que en temps de campanya electoral els candidats dels partits volen ser politicament correctes. La seva posició és intentar mullar-se el menys possible amb temes possiblement sensibles i polèmics en la societat per mantenir una bona imatge del candidat, ja que, és bastant difícil que un polític estigui ben valorat en aquests temps.
    Ara, analitzant el PSOE i PP, en la carrera cap al 20 N, crec que qui hauria d’arriscar més amb propostes sobre aquests suposats temes “tabús” hauria de ser el PSOE. Ja no té res a perdre i possiblement obrir un debat sobre temes que normalment no es tractant en política podria aconseguir més bons resultats dels que s’esperen prèviament. Ara sí, plantejar-los de forma correcte amb sentit i sense fer demagògia sobre alguns temes. I des del punt de vista del PP, ja també obtaria per l’estratègia de mantenir-se amb la seva línia d’actuació, ja que, si s’arrisquen a plantejar propostes sobre alguns temes com la immigració, homosexualitat, entre d’altres, si no són explicats i plantejats de forma adient pot ser que la imatge del partit es vegi afectat.

  13. Considero que una gran part dels partits polítics han decidit amagar les seves posicions respecte a les matèries tabús en considerar que l’opinió pública està dividida sobre això i que l’oposició pot utilitzar-ho en contra ells. Cal recordar, però, que els cituadans estem preocupats per tots els problemes, els derivats de l’atur, la seguretat ciutadana, l’habitatge, les infraestrctures…seguit, però, a curta distància per l’avorament, els matrimonis gays, l’immigració… El més raonable seria que els partits fessin un lliurament d’un informe parlamentari sobre la posició respecte a aquests temes i posteriorment fer-se públic per ser lliurat als membres de l’oposició per a que, per exemple, en debats “cara a cara” es pugui discutir sobre aquestes matèries de manera assossegada i evitar que s’utilitzi durant la campanya com a “arma”. Però clar, com que certs temes potser no són ben entesos per tota la societat el més convenient per als polítics és excloure debats d’aquests tipus fins que no se celebrin les eleccions del proper 20 de novembre.

  14. Personalmente considero que los temas tabús deben pronunciarse en las campañas políticas, no son temas de los que no se deba hablar como define la palabra tabú. Hoy en día los grupos minoritarios en España son cada día más grandes, como por ejemplo el colectivo gay o inmigración y ésto son temas totalmente actuales y de mucha importancia ya que pueden sentirse discriminados y poco atendidos.
    Considero que creen que es un tema muy polémico y que puede hacer que pierda muchos votos. Pero debe entenderse que hoy en día en España existe mucha inmigración, por ejemplo, y que éstos deben saber la opinión de los dirigentes y de sus partidos políticos para saber realmente qué están votando y qué piensan de ellos aquellos a los que van a ser sus representantes en el gobierno.
    No se puede dejar de lado estos temas porque se debe hablar de ellos y debe hacerse una opinión pública pública para normalizar este tipo de colectivos que cada día son más importantes e influyentes en el mundo.

  15. Com són col·lectius “minoritaris” els partits no se la volen jugar implicant-los als seus discursos o tractar de prendre mesures per a millorar les seves condicions, etc.
    És clar que personalment deuen tenir les seves opinions però electoralment no els convé treure-les a la llum, tot i que moltes vegades el seu parè va implícit en la ideología general del partit i ja són acordes amb els valors dels seus votants.
    Aquest tema, el dels temes tabús, conforma, junt amb d’altres, una de les qüestions “idiotitzants” del votant: els discursos plans, fàcils, la manca de propostes, les promeses electorals “electoralistes”, discursos demagògics…

  16. Personalment, trobo bastant normal que ni els polítics ni la pròpia població parin massa atenció als temes tabú quan l’aspecte que més preocupa a tothom per igual és l’econòmic. Sent generalista i potser injust, crec que vivim en una societat egoista en la que no ens interessen els problemes dels altres fins que aquests no ens afecten a nosaltres i, en aquest sentit, el mal que està patint Espanya i molts altres països és el mateix: no es genera treball, els bancs no donen crèdit i l’economia global se’n ressenteix.

    Amb això no vull dir que no ens importin els temes tabú ni volguem que els polítics actuin en consecuència al que la societat els demanda. Senzillament, crec que al tractar-se de temes puntuals i que afecten a una minoria, ni els mateixos grans partits saben què fer o quin camí prendre al respecte, de manera que acostumen a actuar més per impulsos o sensacions al moment d’abordar un problema que es planteja, que no pas seguint un full de ruta amb tot un ideari i procediments prèviament acordats. Tots sabem les tendències d’uns i altres partits, però no sabem com s’aplicarien sobre un tema tabú, fins on prohibirien això o quanta màniga ampla donarien a allò.

    Crec que són temes més “de dia a dia” i de pressió popular cap a una decisió amb la que no s’està d’acord, que no pas de grans debats electorals on s’acostuma a prometre coses que no s’acaben complint i es diu que es tirarà cap a una banda per finalment quedar-se on s’estava.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top