Avui, 3 d’octubre, estic fent vaga. Una vaga que és en part conscient i voluntària, com a rebuig pels greus incidents violents del diumenge (producte de la combinació de dos factors: en primer lloc la enorme incompetència del Govern del PP i dels cervells pensants que van dissenyar l’estratègia repressiva, però també la inacció del nostre cos policial dels Mossos d’Esquadra, que va decidir inhibir-se davant l’ordre judicial de precintar els col·legis electorals). Tanmateix, és una vaga en part que faig de manera obligada, per raons de la meva organització familiar, les restriccions del transport públic i les limitacions a la llibertat de circulació de persones. Ara estic treballant a casa, però aquest matí he sortit a fer un volt pel meu poble per copsar l’ambient. Unes 400 o 500 persones han sortit del centre cap a la plaça de l’Ajuntament amb una pancarta de “No tinc por”. Moltes famílies amb nens petits (han tancat les escoles públiques), adolescents, joves (aquests portaven la veu cantant i la organització), i algunes persones de més edat. M’he quedat al carrer a observar, tot just al costat d’un bar que havia decidit romandre obert. Ha vingut una dona amb una samarreta negra amb un eslògan reivindicatiu per dir-li al noi que servia els cafès (després m’ha dit que era el propietari), que havia de tancar el local. Li ha començat a enganxar cartells als vidres i ell li ha demanat sisplau que als vidres no. Li ha contestat que hi havia una vaga general i que havia de tancar. Ell li deia que sisplau li parlès amb educació i ella ha dit que li parlava com volia i que havia de tancar. He decidit intervenir. Li he explicat que jo estava de vaga però que ell tenia tot el dret a obrir, que el seu concepte de democràcia era una mica peculiar. Uns quants companys seus han començat a cridar “avui no consumim, vaga general!!”. M’he espantat una mica, però he decidit quedar-me amb ell, que s’ha mantingut ferm i no ha tancat. Després de cridar-nos una mica més, la dona ha marxat emprenyada i la manifestació ha continuat sense incidents (tot i que han dit que anaven cap a la seu del PP i després a l’Ajuntament). Li he preguntat al noi si l’havien obligat a obrir i m’ha dit que ell és el propietari i que té els seus clients de tota la vida i que aquell és un poble de gent tranquil·la on mai no passa res, i que no pensava que fos un risc obrir el seu negoci. M’ha donat les gràcies i he marxat. Els clients asseguts a la terrassa parlaven de la Guerra Civil…
He pensat en això i he recordat el lamentable espectacle del partit del Barça al Camp Nou el passat diumenge a porta tancada. La decisió inicial de la directiva era suspendre el partit però la majoria dels jugadors van decidir que volien jugar, que no volien perdre els 3 punts més i uns altres tres punts de sanció de la Federació Espanyola per no competir. I el president va decidir que es juguès sense públic, amb el consegüent emprenyament dels aficionats que tenien entrada i la dimissió de 2 membres de la junta (un d’ells el vicepresident).
El diumenge es van produir fets molt greus, és cert. Em fa vergonya veure les imatges i les trobo injustificables. Tampoc no entenc que el govern de l’Estat prengués aquesta decisió i el resultat fos que el pseudoreferèndum s’acabés celebrant igualment. Jo mateix ho vaig poder comprovar al meu col·legi electoral on hi havia urnes, paperetes, un llistat amb el cens i els DNI’s dels votants, Ipads i una parella de mossos a la porta que segons em van dir els meus veins asseguts allà de guàrdia els hi havien dit que els hi avisarien si arribava la Policia Nacional.
Bé, i ara què? Proclamaran la independència com diu la llei que van aprovar al Parlament i entrarem en el caos més absolut? O faran com el Barça i com aquest noi que van decidir allò del “sí, però no”: obro la botiga, jugo el partit i dono un ultimàtum per què el Estat faci una proposta? Estan, estem, disposats a arribar fins el final del precipici? Una part dels que portaven clavells no començaran a trencar vidres si no fan el que els hi han promés que farien?
I si convoquen eleccions al Parlament i ens comptem de veritat, i així la gent se li passen del tot les ganes de votar??? (sabent que la llei que afavoreix a les forces independentistes, una llei electoral espanyola, només l’han modificat, sense la majoria necessària, en allò que els interessava i continua vigent en la part que els afavoreix). I si els partidaris de la secessió guanyen clarament en vots i no hi ha cap alternativa realista per part de l’Estat, doncs, com el Trapero, “bueno, pues vale, pues adiós”. O això, o el caos més absolut.
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor de periodisme de la UAB