El “destape"

 

 

Ja ho sabeu, ahir es van col·lapsar les webs de Congrés i Senat. Tothom volia saber el patrimoni i rendes dels parlamentaris espanyols. Potser algú de vosaltres va intentar entrar-hi per tafanejar una mica. És normal, és un fet nou i ens crida l’atenció. Forma part de la naturalesa humana mirar per la finestra del veí a veure si la seva televisió és més gran que la nostra. En temps de crisi, a més a més, amb tanta gent aturada, volem arguments per dir que els polítics viuen molt bé, que es guanyen molt bé la vida i que no treballen prou. L’exercici de transparència que suposa aquest “destape” davant tota la societat és d’agrair. Ara bé, jo em pregunto, per què serveix tot això? Quines conclusions podem extreure del ball de xifres que avui ens ofereix tota la premsa, amb molta dosi de demagògia segons la ideologia de cada mitjà (sembla que el que més importa és si els d’esquerres guanyen més que els de dretes). Perquè a mi me és igual si el Bono té un Chevrolet o un diputat d´ERC té 7 pisos a Barcelona. L’únic que ens hauria de preocupar és quina part del seus rèdits i patrimoni l’han obtingut gràcies a la seva activitat política. Només li veig utilitat per analitzar el que un polític te quan entra en política i quin és el seu saldo quan la deixa. I de pas ens hauríem de plantejar, d’una vegada per totes, quin hauria de ser els sou dels nostres representants polítics. Potser ara no és el millor moment, però no és normal, per molt que després tingui casa, cotxe i despeses de representació, que un President del Govern de l Estat guanyi la meitat que el president d’algunes comunitats autònomes, o que els diputats siguin dels pitjor remunerats de tota la Unió Europea. Se que això que dic no és popular, però si cada vegada afegim més incompatibilitats per exercir la política i obliguem a aquest exercici de transparència absoluta, mentre una part important de la societat espanyola viu de la economia submergida sense pagar impostos, això de la política s’omplirà cada cop més de mediocres professionalitzats en mans dels quals deixarem el país. Perdoneu, però si el director general d’una gran empresa multiplica per molt el sou d’un ministre no hi haurà cap gestor brillant que vulgui deixar l’activitat privada per anar a l’administració. Conec ja algun cas de persones molt honrades, molt preparades, que es guanyen molt bé la vida com a professionals lliberals, que han rebutjat anar a les llistes d’algun partit davant la obligació de renunciar a tota activitat privada. I no crec que això sigui bo per un país.

“Destape”, sí, però sense tanta demagògia i cercant sempre la excel·lència.

12 comentaris a “El “destape"”

  1. Dayana García Blas

    Tal i com es veu a l’escrit arribar a “col·lapsar” les webs de Congrés i Senat a fi de saber els impostos de comptes bancaris dels diputats i senadors, o tanmateix voler tafanejar una mica per veure quines són les accions i propietats dels parlamentaris, personalment, hem sembla que ens anem en la direcció de la curiositat, que ens mou, però que no ens porta a cap lloc perquè no soluciona res saber els sous dels polítics.

    Per aquesta raó, crec que quan es reclama, per part dels ciutadans, saber quins són aquests béns dels nostres polítics, simplement és per poder tenir una opinió més, per poder criticar un aspecte que es quedarà simplificat en una sempre hipòtesis que no ens condueix a res, és a dir, en temps on hi és present una conjuntura de crisis s’aplica molt la psicologia en el sentit de prioritzar en tenir un nou argument, que és comentar els sous dels polítics, un tema que estarà de moda durant un temps i que desprès passarà de llarg.

    Penso en la idea de què la política ja no és el que era abans i que ens estem anant, cada cop més, cap a una forma de fer política que jo denomino de “groga” i que lamentablement és reclamada pel propi ciutadà.

    Està bé que hi hagi transparència però fins a un punt determinat perquè són persones que sí tenen un càrrec professional, però a la vegada tenen el dret a la privacitat i sóc partidària de confiar en el polític, en el candidat, fins que no es demostri que ha comès cap frau o il·legalitat, en aquest cas, penso que si s’hauria d’investigar al polític i la seva situació econòmica.

  2. No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita.
    Actualment, la política està patint una etapa de desafecció i incredulitat per part de la opinió pública que els envolta i aquests no saben com actuar per crear necessitat i entendre al seu poble i és per això que, com a nens petits, es veuen obligats a cridar l’atenció dels electors amb comentaris banals o, com acaben de fer, mostrant les seves riqueses i patrimonis. Segurament no és la millor manera de fer política però de ben segur que la gent del carrer s’omplirà la boca parlant-ne d’ells i, per un simple fet de curiositat, coneixaran aquells polítics d’altres comunitats i es crearà un petit vincle d’amistat o rebuig cap a un candidat o un altre.
    Realment la política necessita un canvi, i no m’agradaria fer-ne més d’un circ, però si cada cop s’allunya més dels discursos econòmics del país o les necessitats socials i educatives i s’apropa a les banalitats de la societat , els electors acabaran votant el pentinat de tal o la vestimenta de qual.

    Clàudia De Chiara,
    estudiant de publicitat i RRPP i Periodisme de la UAO

  3. Jo crec que és un bon exercici de transparència saber quin és el sou dels polítics. Ja que, als ciutadans els pot interessar saber què cobren per fer la seva feïna. Ara bé, aquest acte de transparència donada a una obligació de renuncia a tota activitat privada no s’hauria de fer servir per part dels mitjans de comunicació per demagògia de cara a les eleccions

  4. La publicación del patrimonio y rentas declaradas por los parlamentarios españoles da pie a hacer una serie de interpretaciones y conclusiones.
    En tiempos de crisis en el que el empobrecimiento cada vez es más visible, los políticos embolsan una gran suma monetaria en sus bolsillos. Este aspecto es preocupante para la sociedad española, ya que difícilmente se puede esperar ser ayudada y defendida por una política con distintos intereses como pueden ser los de los parados o asalariados.
    Por lo tanto, pienso que sería conveniente que la política represente a España de una forma equilibrada y ajustada en relación al momento económico y social actual que se está viviendo, sobre todo, por medio de mensajes políticos más transparentes y coherentes.

  5. Los parlamentos españoles han dado a conocer a los ciudadanos españoles el patrimonio y rentas personales a través de las webs del Congreso y Senado. Tal como apunta Josep M. Silva en su artículo “El destape”, para lo único que sirve dicha declaración es para alimentar la curiosidad de la gente como si de un programa de televisión basura se tratara, para distraer la atención de los verdaderos problemas que tiene la sociedad.
    De todas maneras, creo que hay algo de positivo en este destape, ya que una minoría de la población empezará movilizaciones o recogidas de firmas para protestar contra los sueldos abusivos de alcaldes, diputados, presidentes, etc. que en época de crisis no pueden cobrar esas retribuciones venidas, en definitiva de una ciudadanía que ve, cada vez más, mermados sus ingresos para poder sobrevivir. Al fin y al cabo es lo que se hace en cualquier empresa privada: rebajar el sueldo de los trabajadores para poder continuar trabajando o, en el peor de los casos, expulsarlos por no ser viable la empresa por motivos varios.
    Es verdad, como apunta Silva, que este requisito de nivelar los sueldos de los políticos en función de la economía de un país puede hacer que ningún gestor brillante quiera dedicarse a la política y ello sería negativo para la sociedad.
    La transparencia pública es importante si va acompañada de más compatibilidad para ejercer la política. El buen gestor se acoplará a los ingresos económicos tanto si se trata de una empresa privada como pública.

  6. El patrimoni i les rendes dels qui ens governen són una informació que s’ha de conèixer si del que es tracta és de gaudir d’una política correcta, i entenc política correcta com aquella en la que un seguit d’individus decideixen fer dels afers públics i la bona gestió administrativa de qualsevol territori la seva tasca diaria.

    No obstant, i com ja s’apunta a l’article, aquestes xifres no són més que la crosta de tot el que acostuma a haver-hi darrere de la política d’avui dia. La pregunta del milió de la transparència política és la que tu et fas, la que molta gent s’ha fet abans i la que molta altra es seguirà fent si les coses continuen d’aquesta manera: amb què entren a la política i amb què l’abandonen els polítics actuals.

    La classe política d’aquest país té (i ja ho ha demostrat) notables deficiències a l’hora d’exercir el seu càrrec, ja sigui des del poder o a través d’una irresolutiva oposició, però el que sí sap fer com enlloc (bé, exceptuant Itàlia) és alimentar la infructuosa “comidilla” que podem veure cada dia a les televisions, llegir al diari o escoltar a la ràdio. Quan el panorama no és favorable, sempre acaba apareixent un d’aquells temes recurrents que desvien l’atenció de la gran massa i que dona als politics el temps necessari per reestructurar el seu missatge o intentar esmenar algun error comès. Saber si un polític té un tot terreny de luxe o dos cases en propietat i una d’alquilada no és més que “palla” amb la que alimentar a una societat aborregada i adormida, una societat que otorga shares històrics a Sálvame en comptes de preguntar-se quin sentit té que Belén Esteban o Kiko Matamoros cobrin en un any més del que ells cobraran en la seva vida, una societat que vota a socialistes o populars obviant que molts d’ells no estan a la política per amor al bé públic sinó al poder i als diners.

    PD: No sé el que cobren els altres diputats europeus i sí trobo vergonyós que María Dolores de Cospedal guanyi quasi 200.000 euros a l’any entre una cosa i l’altre, però també crec que Zapatero, Rajoy, Rubalcaba i companyia cobren el suficient en una professió en la que, repeteixo, la passió hauria de prevaldre sobre la butxaca. Amb una búsqueda ràpida a internet he trobat un link amb unes quantes xifres que quantifiquen de manera concreta el que tots sabem o intuïm: http://inconformista.wordpress.com/2010/05/25/el-chollo-de-ser-politico-en-espana/

  7. En el artículo se nos formula una cuestión: ¿para qué nos sirve saber el sueldo de los políticos?

    Confieso que no he ido a visitar la web porque se que aparecerán cifras elevadísimas y objetos a su nombre carísimos. Sé que su sueldo está en consonancia con su alto cargo de responsabilidad ciudadana pero en estos tiempos la gente está bastante cansada de ver cómo llegar a fin de mes. Por lo tanto todos nos tendríamos que apretar el cinturón, pero comenzando por ellos.

    Quizá el saber cuánto cobra cada uno haya causado en la sociedad un mayor rechazo hacia la política justo ahora que tenemos a la vuelta de la esquina las elecciones y esto, al contrario de ayudar a los políticos a destaparse, les perjudique. La profesión del político debe ser por vocación no para ganar dinero.
    Al fin y al cabo si yo voto a uno y tú a otro la ideología será diferente pero el sueldo se parecerá, entonces ¿que habremos ganado?

  8. Alejandra Zvereff Salmerón

    Desde mi punto de vista, considero que el hecho de dar a conocer el salario de los políticos es algo importante, y más sabiendo que parte de ese salario proviene de nuestro bolsillo. Lo que no considero que lo sea tanto son las propiedades que estos tienen y en cierto punto, saber en qué se lo gastan, a no ser que esto afecte en su trabajo. Como bien se dice en el artículo, hay una gran diferencia entre las propiedades que tenían antes y después de entrar en el mundo de la política, y esto en la publicacion no aparece. Cada uno, sea político o no, tiene derecho a gastar su sueldo en lo que quiera, y eso es indiscutible.
    Esta transparencia, esta publicación de datos, este “destape”, es una buena manera de desviar la atención y de crear polémica teniendo en cuenta la cultura/sociedad en la que vivimos, en la que miramos siempre lo que tienen los demás, donde nos gusta cotillear y conocer datos y aspectos ocultos hasta el momento.
    La desconfianza que tiene la sociedad hacia la política en la actualidad provoca que se lleven a cabo estos estudios y publicaciones, que no siempre ayudan a que esta desconfianza desaparezca, me atrevería a decir que en muchos casos todo lo contrario.

  9. Considero que és una manera més per despistar i enfocar l’atenció en assumptes, que ara per ara, no són rellevants. Sí que és cert que amb els temps què corren i amb la quantitat de parats i desfavorits que hi han, parlar dels sous dels polítics del país pot generar més interès. És comprensible, no?
    Milers de famílies no arriben a fi de mes, mentre que els polítics cobren quantitats desorbitades per fer la seva feina. I si, d’acord que ningú es qüestiona els sous d’un registrador, o notari, o de qui sigui…però els polítics són els que manen, dúen, ajuden pel benestar del ciutadà, i el poble no es sent, ni de ben a prop, comprès per ells. I ja no només això, no podem oblidar que el “morbo” és present en la societat en que vivim, i saber quants calers guanya en Zapatero o en Rajoy, és un tema que dona per parlar, per tafanejar i criticar; per tant, ven.
    Tot i així, parlar d’això és la via més fàcil de passar per alt els problemes realment seriosos. Però bé, tot acaba sent demagogia, tant per part de molts mitjans de comunicació com per els mateixos partits polítics.

  10. Ana Belén Ribelles

    No creo que sea esencial para el desarrollo de la política en nuestro país que los políticos enseñen los que cobran, pero quizás esto serviría para poder confiar más o menos en uno que en otro. Que una persona enseñe su nómina se puede traducir en que no oculta nada. Lo que más pánico nos da a los votantes es votar a alguien, en el que tenemos mucha confianza y que éste, más tarde, nos decepcione.

  11. L’assumpte és simplement morbo. La veritat que el que només m’interessaria conèixer a mi és l’únic aspecte important en aquesta qüestió: si els béns declarats han estat obtinguts de manera lícita. La resta és problema dels diputats i la relació amb els seus discursos polítics.

  12. Como apuntaba el artícula lo cierto es que el sueldo de los diputados no es escesivamente alto, por lo que no me sorprende que el que ejerza de diputado (que se le supone una persona preparada) no lo haga por necesidad económica. Sería más preocupante si el patrimonio de nuestros políticos fuera limitado ya que se aferrarían a la silla (aún más que ahora) como si su vida fuera en ello. En este país hace falta gente con inquietudes políticas e intelectuales que decidan dedicar el tiempo en pleno al panorama político y si esa gente tiene cuatro coches, cinco pisos o lo que sea pues bien con ellos. No creo que el patrimonio de nadie sea motivo para criticar a nadie, si así lo fuera mañana nos podemos ir a acampar todos a Plaza Catalunya en contra del jubilado que ha ganado 33 millones en la primitiva.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

JOSEP MANUEL SILVA

ADVOCAT I PERIODISTA - PROFESSOR DE PERIODISME UAB

Scroll to Top