El consens impossible

El Consell d’Administració de RTVE ha decidit aquest matí, després d’una llarga reunió, nomenar un president interí sense funcions executives amb caràcter rotatori i mensual. S’ha fet un sorteig per determinar qui seria el primer i a partir d’aquí, per ordre alfabètic, la resta de consellers aniran presidint el Consell successivament. Potser alguns de vosaltres trobeu aquesta solució pròpia del Rei Salomó i fins i tot raonable. A mi no m’ho sembla i així ho he expressat aquest matí. El motiu de la decisió és clar: els dos grans partits al Congrés dels Diputats han estat incapaços de posar-se d’acord per trobar un nou president de consens. Per aquesta raó han decidit vigilar-se mútuament i canviar cada mes, renunciant a la possibilitat de trobar el consens dintre del consell, cosa que era possible. Però a Madrid no hi ha tonalitats grises, tot és blanc i negre. No hi ha opcions per pactes ni acords, encara menys en temps d’eleccions. Ara és la guerra i tot possible pacte queda en suspens. Només alguns catalans pensem que és millor buscar el punt de trobada, l’equilibri entre els dos extrems. Sense anar més lluny, crec que el grup parlamentari de CiU a Madrid presidit per Duran Lleida dona exemples cada setmana d’això que estic dient. A Madrid hi ha gent que ho agraeix, però la majoria no entén que et situïs al bell mig dels problemes per cercar solucions. És més fàcil l’enfrontament i la lluita permanent amb l’adversari. El consens és una paraula que no agrada, sembla tebi, poc compromès. I així ens va a tots…