Fins el moment de ser investit president del Govern amb els vots de la majoria absoluta del Congrés, Mariano Rajoy és encara “candidat” a la presidència. Potser per aquesta raó, el discurs de Rajoy ahir no va ser un discurs de governant, sinó un discurs d’aspirant. Ple de bona voluntat, fins i tot d’èpica i de relat, però sense concreció, més enllà d’alguna mesura adreçada als seus electors (com ara l’actualització de les pensions), que més aviat sembla una vacuna per inocular la societat espanyola davant del que ens espera en els propers mesos. Una retallada en la despesa de 16.500 milions € no serà fàcil d’aplicar sense dolor; per tant, millor estar preparats. Rajoy és un home prudent, tranquil, ho ha demostrat al llarg de la seva trajectòria política. Camina amb un pas lent, esperem que segur, no vol cometre errors en els seus primers dies de govern, vol allunyar-se de la frivolitat zapateril, i sap que els espanyols (i els mercats) necessiten missatges ferms, sense esquerdes, com han demostrat els catalans. Estem disposats a acceptar sacrificis si no ens enganyen i veiem un lideratge clar que tingui molt definit el rumb de la nau, encara que el temporal ens dificulti arribar a port en les condicions més òptimes. Rajoy va parlar de dir la veritat sense adornaments ni excuses, de mirar cap endavant, de resoldre problemes sense demanar aplaudiments…
Ara bé, malgrat la majoria absoluta que va aconseguir el PP, Rajoy es pot trobar amb la sorpresa desagradable de que pràcticament ningú recolzi la seva candidatura, excepció feta del seu grup i dos o tres diputats més. Les urnes li han regalat un resultat molt favorable, però la expressió plàstica d’un debat parlamentari amb moltes veus, amb més veus que mai, dient que no pensen donar suport a les seves propostes no és la millor manera d’afrontar una de les pitjors crisis de la història. No és fàcil d’entendre que no fos capaç d’enviar un missatge a grups com Convergència i Unió, predisposats a una abstenció si haguessin rebut un cluc d’ull a una petició tan raonable com la revisió d’un sistema de finançament injust per Catalunya. Rajoy va parlar molt d’unitat i poc de pluralitat. L’aritmètica parlamentària li donarà la presidència, però la imatge davant la opinió pública serà de soledat. Una soledat que pot ser més dura que mai si les seves bones paraules al discurs d’investidura no es concreten en mesures eficaces per resoldre el greus problemes econòmics i morals amb que es troba aquest país.
Josep Manuel Silva Alcalde
