El final de la Z

 

Fins ara, tots els presidents electes del govern espanyol des de la transició tenien en els seus cognoms la lletra Z: Suárez, González, Aznar i Rodríguez Zapatero. Hi falta Calvo-Sotelo però en realitat mai no va guanyar unes eleccions sinó que va ser escollit després de la dimissió d’Adolfo Suárez, o sigui que el podem donar per exclòs de la llista.

Mariano Rajoy Brey, l’home tranquil, ha acabat amb la maledicció de la Z, gràcies a la inestimable col·laboració d’un personatge que va fer d’aquesta lletra fins i tot un lema de campanya inventat per un publicista (“el efecto ZP”), tot un exemple de la inanitat de les polítiques del zapaterisme que els espanyols acaben de condemnar a l’ostracisme per uns quants anys.

Al marge de l’anècdota, el resultat d’aquestes eleccions ens demostra també que les campanyes electorals, contra el que molts pensaven, sí serveixen d’alguna cosa, i hi posaré uns quants exemples.

És cert que el PSOE va perdre les eleccions al maig de 2010, quan Zapatero va comparèixer al Congrés dels Diputats per exposar les mesures que el Directori Europeu va imposar al govern espanyol per evitar una intervenció de la seva economia. A partir d’aquell dia, totes les enquestes van detectar una distància abismal entre el PP i el PSOE, una diferència en la intenció de vot que era insuperable.

Així doncs, al PP només li restava fer una campanya sense risc, ambigua, sense despertar la por i molt a mida del seu candidat, una persona que transmet confiança i tranquil·litat. No cometre errors, deixar-se portar per la onada del canvi i esperar al dia 20. I això és el que han fet.

En canvi, la campanya ha estat mortífera pel PSOE. No hi ha hagut efecte Rubalcaba, un polític intel·ligent que va començar amb pas segur, exposant idees, arguments, sense insultar, però que de mica en mica, veient que això no servia de res per canviar la tendència de les enquestes, ha acabat desenterrant les mòmies del felipisme, presentant vídeos demagògics, amb molta agressivitat i molts nervis que han donat una imatge de desesperació que ha resultat catastròfica per ell i pel seu partit. Una gran part dels seus votants ha decidit escollir altres opcions d’esquerres com IU o UPyD, com era previsible, atès que ja es donava per fet que el PP obtindria la majoria absoluta. Les enquestes han clavat el resultat del PP i en canvi la perspectiva de derrota socialista ha acabat per perjudicar notablement al PSOE que ha perdut més de 4 milions de vots i 16 punts (!!!) de diferència en vots pel PP.

I a Catalunya? Doncs si a algun lloc tenia sentit fer campanya ha estat a Catalunya. El punt de partida era un triomf del PSC que permetria a Carme Chacón presentar-se com a alternativa a Rubalcaba per a liderar el PSOE, i un empat tècnic entre CiU i PP (fins i tot es va parlar de la possibilitat de “sorpasso” en favor dels populars). Doncs bé, una campanya molt eficaç de CiU, que ha ignorat al PSC i ha donat per fet que el PP guanyaria per majoria absoluta ha servit per concentrar tot el vot nacionalista i el vot útil per frenar al PP i defensar els interessos de Catalunya a Madrid. Les crítiques des de una part dels mitjans a la campanya de Duran s’han demostrat interessades. La seva estratègia era la correcta i ha aconseguit un resultat històric que alhora avala la política d’austeritat del Govern del President Mas. En canvi, la campanya socialista també ha estat molt negativa. Amb errors monumentals, com el vídeo dels maniquins o la espantada de Carme Chacón al darrer debat organitzat per 8TV, el PSC ha demostrat que fa anys que no te propostes en positiu i que presentar-se com a líder de la oposició al govern de la Generalitat en unes eleccions generals on la seva candidata era (és encara) la Ministra de Defensa del govern sortint és una estratègia incomprensible pels seus electors. Chacon s’ha quedat sense possibilitats de presentar-se com alternativa per liderar el PSOE.

Ara és l’hora del PP, l’hora de demostrar que es pot gestionar una majoria absoluta sense cometre els errors de la segona legislatura de José Maria Aznar. Que es pot obrir la mà a Catalunya i al País Basc, les dues comunitats que han votat clarament diferent. Que tenen solucions per crear ocupació i combatre la crisi. I que ens faran oblidar les polítiques de disseny d’una esquerra que ha partit de quatre idees molt superficials que s’han manifestat inútils quan han arribat els problemes de veritat. És el final de la Z i de tot el que ha representat aquests darrers anys.

 

4 comentaris a “El final de la Z”

  1. La campanya de CiU ha funcionat clarament, ho han fet bé i el resultat es reflecteix en la quantitat de vots obtinguts a Catalunya i els escons al Parlament. Han sabut fer una bona campanya, no han arriscat gaire, tampoc, és clar, no tenien molt a perdre; amb això vull dir que no es poden valorar les diferents campanyes de cada partit perque no tots es jugaven el mateix. PSOE va decidir emprar la negativitat, la por i, en ocasions, l’agressivitat a la seva campanya. El tret per la culata, però, realment haguèssin estat uns altres els resultats, havent escollit una altra direcció per a la seva campanya? no sabría dir-ho. És obvi que no els ha sortit bé, però ho és també que la societat espanyola ha avocat el seu cansament i ràbia causats per una mala gestió econòmica del govern que marxa sense de manera irreflexiva i tractant de castigar-lo. Dubto que tots aquells que fins ara votaven al PSOE i ara han votat PP (és evidentíssim que molts ho han fet, els186 escons ho demostren) hagin arribat, després de meditar amb profunditat, d’estudiar les propostes dels diferents partits, etc., creguin de veritat que aquest govern canviarà de maera radical la situació del pais i ens portarà per un camí ben diferent del que el PSOE ho ha fet.
    Tenint en compte que els principis, ideals i maneres de fer de tots dos partits son del tot oposats, em pregunto si algun d’aquests votants ha triat un altre camí que no sigui el del “vot del càstig”. Em temo que no. Això demostra amb quina passivitat alguns defensen o recolzen allò en que sempre han cregut, i què fàcil és vendre vagues promeses, buides de substància (la pobresa de les propostes del PP).
    Aquesta última reflexió l’extenc a l’entrada al govern del PSOE quan va tenir lloc l’atemptat a Madrid i el PP va tractar d’inculpar ETA; el PP haguès guanyat novament les eleccions de no haver estat per aquesta ficada de pota.

  2. Els resultats no venen de nous, és a dir, tothom era conscient del què les enquestes deien i de les paraules en off que s’anaven anunciant. Primer felicitar tant a en Rajoy (PP) i a en Duran (CiU) pels resultats a Catalunya. A bé, tal i com dius cal veure com gestiona en Rajoy aquest dèficit i com soluciona el problema de la crisis ja què de fàcil no en te res. Respecte Rubalcaba, certament s’ha de dir que ha fet una molt bona campanya, treballada i donant el cop fort en molts temes per fer-se present. Lògicament, està passant a tota Europa, és a dir, en molts països s’ha produït un canvi de paper, un canvi de rols, un canvi d’ideologia, en definitiva en canvi què es allò que demanaven els ciutadans. Ara s’ha dipositat la confiança en el partit popular de la mateixa manera que fa uns anys es va posar tota la confiança en els socialistes. De totes maneres, estic convençuda de que si des del partit popular no hi ha una solució coherent la gent tornarà a jutjar al partit, per tant he arribat a la conclusió de què si abans existia una fidelitat al partit o candidat ara la gent vota perquè “com l’altre no ha fet les coses bé, doncs anem a provar”. Fico aquesta cita aquí perquè són algunes de les paraules que vaig escoltar el dia 20N quan vaig anar a votar i aquest aspecte (que no es al 100% aplicable a tots) dona que pensar en comunicació política.

    Vaig veure a la Chacón a TV3, i sincerament vaig veure a una dona emocionada i trista però que no es rendeix i que continuarà lluitant (hem va semblar d’una locució i disposició de les paraules molt clara, concisa i coherent). De totes maneres això ja ho esperava.

    Hem queda dir que cal confiar en el partit popular i com va dir en Rajoy “tots hem de ser solidaris amb tots i ajudar-nos per tal de sortit d’aquest pas”. La fi de ZP pot o no servir per alguna cosa, però entre tots hem d’oferir als populars la nostra confiança perquè això és un fet que ens crida a tots.

  3. CLÀUDIA DE CHIARA

    Doncs jo crec que les campanyes aquesta legislatura no han tingut gaire ressò.
    A la redacció de RAC1 un cop passades les eleccions vem parlar de com ho haviem vist, i tots varem coincidir en que aquest any els anuncis publicitaris dels candidats han estat molt breus, al final de la campanya electoral, i han fet poc soroll.
    La majoria de les noticies que ens hem assebentat dels candidats han estat les que, fora de campanya elctoral, els telediaris han informat. Com per exemple l’anunci tan escandalós del Partit Socialista, o l’abstenció de Carme Chacón al debat final de 8TV.

    Per tan jo crec que aques any la gent no ha votat per idees o anuncis atractius. Han votat perquè els altris no guanyin. La majoria dels vots dels socialistes a Espanya han anat al Partit Popular, i a Catalunya, els vots del partit socialista han anat o a Convergència i Unió o als Verds. Els populars han incrementat els vots sí, però a Catalunya és més complicat que aconsegueixin un bon resultat.

    Per tant, i des del meu humíl punt de vista, crec que no han tingut tanta importància aquesta vegada les estratègies dels partits.

  4. Jo també penso que les campanyes no han tingut massa a veure amb el resultat final de les eleccions. Veníem d’on veníem i el càstig al PSOE, totalment merescut, s’ha extrapolat a Catalunya amb el PSC. Aquest ha estat arrastrat per l’espiral destructiva del “germà gran” i, existint una alternativa com CiU que pot defensar els interessos de Catalunya igual de bé o millor, la tradició socialista de Catalunya ha sucumbit al sentit comú.

    No fa massa, el PP era un partit “bèl·lic”, amic de les polítiques invasores d’altres països i abanderat d’un seguit de valors que, a priori, no semblaven encaixar amb els aires progressistes de la població espanyola. A la que ens han tocat la butxaca a tots, majoria absoluta dels populars. Això vé a demostrar el fracàs del vot útil i el poc fanatisme de la gent a l’hora de votar, fet que trobo molt positiu. L’últim que ens faltava era convertir-nos en una nova Itàlia, amb un president que els de fora veien com un xarlatà còmic però que dintre guanyava mocions de confiança sense pràcticament despentinar-se.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top