Avui és un bon dia per escriure sobre Josep Guardiola i Sala (Sampedor, 1971). Aquesta nit el Barça es juga davant el Milan la classificació per a les semifinals de la Champions Europe League, per 5ª vegada consecutiva en els darrers anys. Jo aposto, un cop més, a que el Barça superarà la prova amb un excel·lent, però avui no vull parlar del Pep entrenador, ni dels jugadors, ni del joc del que molts ja consideren el millor equip del món i de la història. No, no vull parlar d’això, el que vull és centrar-me en la dimensió comunicativa de Guardiola, en les seves habilitats per transmetre als mitjans de comunicació el seu missatge nítid, portador d’uns valors que van molt més enllà de l’esport i que són transversals a tota la societat catalana i espanyola.
Guardiola és un model de com actuar com a portaveu d’una institució sense deixar ni un detall a la improvisació. Les seves rodes de premsa haurien de ser estudiades en totes les Facultats de Comunicació per la seva minuciositat en la preparació, la seva capacitat de col·locar els titulars que més l’interessen i la seva eficàcia en la transmissió del missatge. En Pep actua no com a entrenador esportiu, que també, sinó com a representant del Club, és la seva imatge, tot el que diu respon a una estratègia comunicativa pròpia que ha connectat amb l’ànima del Barça, amb els seus socis, amb la directiva (mai una directiva d’un club de futbol ha estat tan poc “activa” davant els mitjans en contrast amb un portaveu “de facto” tan hiperpresent i de manera tan efectiva), amb el món de l’esport i amb la societat en general.
L’entrenador del Barça practica un estil comunicatiu basat en algunes idees clau:
– La humilitat: sempre parteix d’un respecte exquisit per l’adversari, en destaca les seves virtuts (cosa que fa més meritòries les victòries del seu equip i justifica quan hi ha alguna relliscada), coneix al detall els noms dels entrenadors i dels jugadors dels altres equips, no té cap inconvenient en manifestar la seva admiració per les virtuts del contrari i es fica a la butxaca als periodistes i fins i tot a les afeccions rivals amb un estil innovador d’afrontar els partits. Res a veure amb la prepotència que utilitzen altres personatges (no cal esmentar noms) que fan de la provocació i del menyspreu cap a la premsa i cap a l’adversari un estil habitual d’encarar la competició.
– La coherència: Guardiola sempre defensa els seus jugadors, mai una crítica portes en fora, mai una paraula de més contra la seva directiva, contra el club, contra els socis. Això enforteix una institució caracteritzada històricament per les seves lluites internes, per les baralles entre entrenadors i directiva, per l’actitud d’alguns jugadors considerats intocables dins el vestuari. Això implica una feina constant de treball amb la selecció i formació dels jugadors, hores de dedicació per què ningú no se surti del guió establert, la capacitat per establir un discurs únic, sense contradiccions, sense versions divergents. Guardiola coneix molt bé el club on va créixer com a futbolista i com a persona i és conscient de les seves virtuts però també dels seus defectes, especialment un pessimisme antropològic i un victimisme que han provocat molts conflictes interns amb conseqüències nefastes pel primer equip. Aquest coneixement de la institució i la seva identificació amb els colors, juntament amb la seva professionalitat, han dotat la imatge del club d’una coherència que fa molts anys que no tenia.
– La disponibilitat: l’entrenador del Barça està sempre disposat a atendre als periodistes de manera col·lectiva, sense fer distincions, sense afavorir a uns per davant d’altres, per aquesta raó no dona entrevistes individualitzades, els mitjans ho han entès i ho agraeixen. Guardiola no té pràcticament enemics en el món de la premsa, ni tan sols a la premsa esportiva madrilenya. Té la capacitat per atendre als diferents mitjans en les seves respectives llengües: parla perfectament català, castellà, anglès i italià i utilitza sovint aquests idiomes en el moment més oportú. Ha normalitzat l’ús del català a les rodes de premsa sense crear anticossos amb la premsa de la resta de l’Estat, tant al Camp Nou com a la resta d’estadis espanyols. Però no te cap inconvenient en contestar en castellà, o en els altres idiomes que domina quan les preguntes les formulen periodistes que utilitzen aquestes llengües. Aquesta estratègia és molt positiva per la imatge de la institució, un club com el Barça que té milers de seguidors per tot Espanya i per tot el món.
– La transmissió d’uns valors: l’estil comunicatiu de Guardiola, com he dit, transmet determinats valors que van molt més enllà del món de l’esport: el fair-play, la importància de l’esforç, la dignitat davant la victòria i davant la derrota, la educació, la disciplina, les bones maneres, el rebuig al racisme i la xenofòbia (malauradament tan presents al món de l’esport d’alta competició) i tants d’altres que han provocat l’admiració i el respecte de milers de persones, fins i tot aquelles poc interessades en el futbol.
Guardiola ha demostrat que la comunicació no serveix només per transmetre missatges sinó per crear valor i per consolidar una marca i una imatge positives d’una institució tan catalana i alhora transnacional com el F.C. Barcelona. Crec que el seu paper davant els mitjans de comunicació és impagable i producte d’hores i hores de preparació i definició d’una estratègia amb un gran equip de professionals al seu costat. Però sobre tot és el mèrit individual d’un personatge dotat d’una intel·ligència i unes habilitats comunicatives que complementen a la perfecció la seva indiscutible qualitat com a entrenador que el situen ja, malgrat la seva edat, entre els millors del món.
Josep Manuel Silva Alcalde
