A Portugal ha guanyat un partit conservador que es diu Partit Socialdemòcrata que haurà de governar en coalició amb un altre partit a la seva dreta que porta per nom Centre Democràtic i Social (al seu torn col·ligat amb el Partit Popular, també de dretes, com altres homònims arreu d’Europa, entre ells el PP espanyol). A Estats Units, els republicans no són menys demòcrates que els demòcrates ni aquests són monàrquics. Els partits comunistes europeus ja no es diuen així, sinó ecologistes, o d’esquerra. El PSOE espanyol fa temps que va deixar de ser un partit “obrer”. Els partits nacionalistes inclouen al seu nom la seva procedència geogràfica però ni rastre de signes ideològics (Partit Nacionalista Basc, Coalició Canària, Convergència Democràtica de Catalunya o Unió Democràtica de Catalunya, el Bloc Nacionalista Gallec…). El mateix passa amb el Foro Asturias de Francisco Álvarez Cascos, Unión del Pueblo Navarro o el Partit Aragonès Regionalista. Per què un partit que es diu Plataforma per Catalunya representa la extrema dreta? Els noms ja no volen dir res pel que fa a la ideologia. Hi ha una crisi nominalista? O es tracta d’una crisi ideològica provocada per la crisi econòmica? Què vol dir avui en dia ser d’esquerres o de dretes? El meu admirat Slavoj Zizek parla d’una despolitització de la política. Em recorda el final de “El nom de la rosa”, d’Umberto Eco: “stat rosa pristina nomine. Nomina nuda tenemus”. De la rosa només ens queda el nom, mantenim els noms despullats de significat. Els votants ja no tenen referències ideològiques en el nom dels partits, potser és un signe dels temps, on cada cop resulta més difícil distingir les formacions pels seus continguts i el que més importa és el màrqueting i les seves fórmules per combatre la crisi.
Exactament, d’això es tracte! Tot és marketing i valors comercials. Com
a humans sóm sers competitius i només busquen que els escollim a ells.
Lo que hauriem de fer és saber, analitzar i després escollir. Recordant que
escollir és al mateix temps una renuncia!
Com va dir un professor meu l’altre dia: la libertad se toma, no se pide!