Més enllà de l’infantilisme al qual està arribant el debat sobre els llaços (ara els poso, ara els trec, ara els torno a posar), crec que cal fer, un cop més, una reflexió serena sobre el que estem vivint a Catalunya durant els darrers temps.
Un llaç groc a la solapa de la roba és un signe de protesta pel fet que hi hagi polítics a la presó (no entro ara a considerar si són o no presos polítics). Sens dubte és una protesta de significat polític, negar això seria absurd. I tan legítim és portar-lo (siguis o no independentista), com no portar-lo (siguis o no independentista). Tothom hauria de respectar la llibertat de posar-se’l o no. Si el llaç està a la terrassa de casa teva, o al teu cotxe, o al teu espai privat, tens tot el dret a exhibir-lo i que ningú et restringeixi aquest dret. Ara bé, quan pintem una carretera de groc o d’un altre color, quan ocupem les platges o les places dels pobles amb creus grogues o amb qualsevol altre símbol, quan “decorem” les parets dels edificis públics i els carrers amb pancartes, llaços, banderes no oficials, pintades o altres formes d’expressió, estem vulnerant la normativa que regula l’ús d’aquests espais. I no podem apel·lar a la llibertat d’expressió perquè és evident que aquesta llibertat no empara una infracció de les ordenances municipals, o les normes sobre publicitat i propaganda política o comercial.
I això no té res a veure amb la legitimitat del contingut de la protesta. Res a veure. Jo puc considerar injust que hi hagi polítics en presó preventiva i això no m’atorga el dret d’embrutar els carrers de manera impune.
No es pot posar anuncis de Coca Cola, posem per cas, allà on vulguis, només als espais regulats i prèvia contractació dels mateixos. No puc posar un xiringuito a la platja si no tinc llicència per a fer-ho. No es pot pintar una carretera sencera, incloses les senyals de trànsit, amb missatges polítics o de qualsevol mena. Està prohibit, és una greu infracció i a més és molt perillós per la seguretat vial. Aquest cap de setmana he estat a Pals i la carretera cap a Torroella de Montgrí (i el poble sencer, d’on és originària la Dolors Bassa), està envaïda de pintades, i sovint resulta difícil interpretar algun senyal de trànsit o reconèixer un desviament cap a algun lloc per culpa dels qui han embrutat la calçada. Puc entendre els motius de la protesta, i fins i tot identificar-me amb una part de la mateixa, però soc incapaç d’entendre aquest nivell d’incivisme en l’ocupació de l’espai públic.
Dit tot això, a qui correspon fer complir la normativa és a l’administració pública competent en cada cas. El fet, acreditat en molts casos, que l’Administració a qui li pertoca no compleixi amb les seves obligacions, no legitima als particulars o als partits polítics a suplir les funcions que li corresponen als poders públics.
Crec que no és el mateix posar llaços o qualsevol altre símbol a l’espai públic, que treure’ls. Però crec que totes dues actuacions són reprovables. Si l’Administració no compleix amb les seves obligacions s’ha de denunciar judicialment. Tampoc no entenc que la policia autonòmica identifiqui gent que treu llaços i no ho faci amb els que els posen (parlem sempre de l’espai públic).
Però sobre tot el que crec és que ja hem entrat en una espiral molt perillosa que serà difícil d’aturar. I ho pagarem els catalans, perquè això (potser els independentistes no ho acaben d’entendre), més que una lluita contra l’Estat “opressor”, és un conflicte ENTRE catalans. I prendrem mal, aviat. Caldria tenir-ho en compte. Uns i altres.
Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor de Periodisme UAB
.
