El partit sense nom

LOGO PDC

Diu la biografia del desaparegut Prince (un dels millors artistes que he vist mai a sobre d’un escenari) que per problemes contractuals amb la seva companyia discogràfica va haver d’utilitzar diversos pseudònims com ara Love Symbol, Jamie Starr, The Kid, Christopher Tracy, Alexander Nevermind, Joey Coco, Tora Tora, Camille, St. Paul, Eric Brazil, Purple Yoda… Més tard va insistir en què l’anomenessin “The Artist” o “TAFKAP” (les sigles en anglès de “l’artista abans conegut com a Prince”) i va adoptar un signe raríssim que feia impossible esmentar-lo enlloc. Finalment, al 2004, després de molt de temps allunyat de les discogràfiques, va reaparèixer com a Prince amb el seu àlbum Musicology. Prince només feia un metro i mig d’alçada però tocava més de 20 instruments i a més de signar hits com Purple Rain o Kiss també és l’autor de composicions tan conegudes com Nothing compares 2U en la veu de Sinead O’Connor.

Mutatis mutandis, he recordat tot això quan repassava la maleïda història del PSN (Partit Sense Nom), abans conegut com Convergència Democràtica de Catalunya, i avui pendent de si la registren com a Partit Demòcrata Europeu de Catalunya, Junts per Catalunya, Més Catalunya, Catalans Convergents, Partit Nacional Català, i anomenat també durant un temps Democràcia i Llibertat i avui provisionalment Partit Demòcrata de Catalunya (i potser m’he deixat uns quants més), però que al final tothom anomena “aquell partit abans conegut com a Convergència”, és a dir que l’acrònim en anglès seria TPFKACDC, o sigui un nom perfecte per espantar als més petits…

Em vaig trobar la setmana passada pel carrer un veterà militant (avui “associat”) de l’antiga CDC, de la meva quinta, i molt proper a Germà Gordó. Una persona de seny amb un llarg currículum de càrrecs públics. Em va confessar que no entenia res de res. Apart de considerar, com hem fet molts d’altres, que el “procés” se’ls hi està escapant de les mans i acabarà amb ells, i els allunyarà cada cop més del poder, em va dir que no entenia per què havien de canviar de nom. Deia que una part de la militància més antiga no era capaç d’entendre per què s’avergonyien del seu nom de tota la vida, i que això era com un reconeixement de culpabilitat pels errors del passat, cosa molt difícil d’assumir per gent que ha ocupat durant molts anys de la seva existència càrrecs de responsabilitat als diferents àmbits de l’Administració Pública. Crec que és un fet objectiu, malgrat el tuf a corrupció que envolta a la família Pujol, que els anys de govern de Convergència (i Unió) en solitari des de 1980 fins al primer tripartit han estat els més pròspers de la història de Catalunya, de la mateixa manera que la Barcelona de Maragall va aconseguir definitivament situar-se en un lloc destacat del mapamundi. Encara que ara molts catalans (també alguns convergents de tota la vida) diguin que fa anys (o fins i tot segles) que estem oprimits, que vivim com a súbdits, que això no es pot aguantar i que hem de trencar amb Espanya quan més aviat millor (més que “trencar amb Espanya” hauríem de parlar de “trencar Espanya”, per què el que quedi després del trencament no se semblarà en res al que tenim ara, ni aquí ni allà).

La pregunta que es fa molta gent és: calia realment canviar el nom? Perdre hores i hores d’un cap de setmana per discutir-ho amb el resultat ja conegut? Sortir en tromba després a dir que això era una persecució política (“no ens volen ni en pintura!”) del Ministeri de l’Interior (que la veritat és que sembla la TIA dels còmics d’Ibáñez), per després esmenar-ho amb una simple correcció proposant un nom nou i esborrant tota al·lusió a la independència…? Paga la pena tant d’enrenou per intentar esborrar un passat que mai no s’esborrarà del tot?

I el que jo em pregunto és si al marge de ser conscients que la resta dels seus adversaris estaran encantats de col•laborar en la seva desaparició com a força política central a Catalunya, els dirigents del PSN provisional se senten responsables de liderar aquest moviment d’autodestrucció controlada.

El nom no és el més important, el debat sobre el nominalisme té uns quants segles d’existència. “Conservem els noms buits de significat” (“stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus”), així finalitzava l’obra més coneguda d’un altre geni desaparegut, Umberto Eco (El nom de la rosa”).

Convergència sempre “és i serà” Convergència, si és que no deixa d’existir en un futur no gaire llunyà.

No calia canviar el nom, el que cal és saber cap a on vas, i que el viatge sigui el més llarg possible.

Josep Manuel Silva
Advocat i periodista

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Desplaça cap amunt