Sembla que quan el senyor Ramon (abans García) Cotarelo apareix a TV3 es disparen les audiències. Als catalans, millor dit, a una part dels catalans, sempre els hi ha agradat que vingui algú de fora a donar-los la raó. Una periodista anomenada Beatriz Talegón és un cas similar. El discurs de tots dos em sembla difícil de pair, interessat i poc sincer. Ells dos representen el model de ciutadà “espanyol” capaç d’entendre als “catalans” (dues generalitzacions totalment errònies), i d’aquí l’èxit de les seves aparicions televisives, probablement ben remunerades (res a dir, si la teva presència augmenta l’audiència, has de rebre una compensació pel benefici que generes al mitjà.).
Ara bé, hi ha postures que per mi són incomprensibles i costen molt de justificar.
Vaig coincidir amb Cotarelo fa un parell de setmanes al programa “Tot es mou”, de TV3, conduït per Helena García Melero. Va ser pràcticament un monòleg sobre la seva idea de la democràcia espanyola i el caràcter revolucionari i unitari del procés. Els que hi érem presents vàrem comprovar que a ell no li agraden les tertúlies, ell hi va sempre a parlar “del seu llibre”. Però quan va dir que a Catalunya l’independentisme representava un moviment que reuneix a totes les classes socials normalment antagòniques, en una societat industrial desenvolupada, que es manté en el temps, i que és un repte a l’Estat espanyol, a qui considera un Estat “invasor”, vaig reaccionar i aconseguir preguntar-li què havíem de fer els que, sent catalans (jo he nascut a Catalunya i mai he tingut cap dubte de la meva condició) no formàvem part d’aquest moviment. La seva resposta em va deixar glaçat. “Cap problema, feu com a Finlàndia quan es va independitzar de Suècia. Els que volien seguir sent suecs van crear el partit suec i es presenten encara a les eleccions”.
Cotarelo té 75 anys i és Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UNED. I té una llarga trajectòria com a politòleg i és autor de molts llibres sobre teoria política, l’Estat del benestar, l’evolució de l’esquerra europea,… En el seu dia va ser molt proper al PSOE i va defensar públicament al Govern de Felipe González quan van esclatar els escàndols de corrupció i els GAL. Des de fa un temps s’ha instal·lat a Catalunya i ha abraçat la causa de l’independentisme des de la seva perspectiva de “nacionalista espanyol” que aposta pel dret a decidir, com ell mateix es defineix.
El que avui és Finlàndia va formar part en efecte del Regne de Suècia fins a 1809, però ja des del segle XVI es feia la distinció entre ambdós països, i es parlava fins i tot de les ciutats de Suècia i les ciutats de Finlàndia. Al 1809 va ser annexionada per l’Imperi Rus, passant a ser el Gran Ducat de Finlàndia (entitat autònoma de Rússia) fins a 1917, en què va obtenir la seva independència, amb una breu guerra civil inclosa durant 1918.
Cotarelo s’equivoca o ha perdut la memòria. Només un 5% dels habitants de Finlàndia tenen com a llengua materna el suec, encara que gairebé la meitat la coneixen. I efectivament, hi ha un Partit Popular Suec (es diu així) que es presenta a les eleccions, i actualment té un 4,9% dels vots i 9 escons al Parlament de Finlàndia. L’equivalent al pes de la minoria lingüística sueca.
Qualsevol semblança amb la realitat de Catalunya i la resta d’Espanya és pura coincidència, oi?
No vull crear el partit suec. En realitat a mi no em molesta ni em preocupa seguir sent català, espanyol, europeu. I parlar català, castellà, anglès, francès, italià, i si pot ser aprendre alemany, rus o xinès. De fet sovint em sento més aviat italià per raons culturals i afectives que qualsevol altra cosa. Però el que vull és una societat cohesionada, i si la vàrem tenir algun dia, l’hem perduda. Potser per sempre. Ens han partit, entre uns i altres, per la meitat. M’és igual si hi ha uns quants més d’una banda que de l’altra. No podem viure més temps així. Catalunya és un pim pam pum, una peça per llançar-se els uns contra els altres i hem col·laborat des d’aquí al fet que així sigui amb greus errors davant la inacció de l’Estat. I els falsos profetes que vénen a explicar-nos el que no som no els necessitem per a res.
No vull deixar de ser res del que sóc. No vull viure en una Catalunya amb un partit “espanyol”. No som una societat envaïda o colonitzada per l’Estat. No és cert. Qui s’ha inventat aquesta postveritat? Han de venir d’altres llocs de l’Estat a enganyar-nos, a dir-nos el que som o el que no som i els hem de riure les gràcies?
Josep Manuel Silva
Advocat i Periodista
Professor de Periodisme UAB
P.D. Us deixo el link amb el vídeo del Tot és mou que esmento al post:
Apreciat Josep Manel,
Independentment del plantejament Finlandia – Suecia i les declaracions del Sr. Cotarelo, que desconec, no estic d’acord amb el relat de que a aquest país existeix un clima de crispació, tensió i divisió entre ciutadans, relat molt proper al que rebem desde sectors del PP i C’s. Diariament estic convivint amb veins, companys, familiars, etc que opinen de forma diferent a la meva, pero convivim, ens respectem i no passa res. Sería bo que comunicadors com tu traslladesin un missatge mes proper a la realitat, perque realment a Catalunya no hi ha crispació, simplement hi han diferencies d’opinió, legítimes i democràtiques.
Una abraçada.
Antoni J. Valcárcel.
T’agraeixo el comentari, amic, però jo sí que veig crispació, sobre tot a les xarxes i a vegades al carrer. Crec que tardarem molts anys en recuperar la normalitat. I en tot cas, el que no vull és un país dividit. I menys encara que la solució per molts catalans sigui fundar un partit “espanyol”.