Ja sabeu allò de què els diaris d’avui omplen les papereres de demà. És una de les meves frases favorites en comunicació perquè parla de la immediatesa de la informació i de la velocitat amb la que circulen les notícies en la època del 2.0. Avui, últim dia d’una campanya electoral molt transcendent pels ajuntaments i algunes comunitats autònomes de l’Estat, tothom parla de les acampades de Sol, o de la plaça Catalunya o de les altres ciutats on hi ha mobilitzacions. I és cert que a mi em sembla un tema de molta importància, sobre tot per què al darrera s’hi amaga un descontent latent de molts anys i unes mancances profundes del nostre sistema democràtic. I ara tothom està pendent de si hi haurà utilització de la força pública per desallotjar els manifestants i existeix un cert morbo per veure les imatges de la policia estomacant joves antisistema. El món sencer està pendent del que passi. El globus va creixent, però a mi el que em sembla més important és què passarà a partir de dilluns, quan hagin passat les eleccions. Les acampades romandran a les places? Fins quin dia? Esperant què? Durant quants dies seran objecte de l’atenció dels mitjans? Quin espai ocupa avui el Bin Laden, protagonista absolut fa uns dies de la informació mundial? I la revolta a Bahrein? Qui recordarà Strauss-Kahn d’aquí uns mesos? La construcció de l’agenda informativa fa cada cop menys duradora la notícia d’avui. Un dia ets portada al Washington Post i al dia següent ningú no se’n recorda de tu. És trist però aquestes són les normes de la comunicació al segle XXI.