He tornat a revisar la entrevista que la directora de TV3, Mònica Terribas, li va fer al President Mas la setmana passada. Amb la perspectiva del temps, la realitat es pot sotmetre a una anàlisi més acurada. S’han escrit moltes opinions al respecte, algunes poc objectives, i m’agradaria també donar la meva, fent un esforç per destriar-ne els aspectes més rellevants, al marge de la subjectivitat que ens pugui provocar el seu visionat.
Una entrevista ben feta sempre es susceptible de ser analitzada com un combat dialèctic entre dos bàndols: un que vol treure informació i un altre que vol donar-ne, tot i que sovint no coincideixi la informació que el periodista demana i la que l’entrevistat està disposat a facilitar. L’habilitat de cadascuna de les parts en aconseguir, d’una banda, que l’altre respongui al que pregunta o, de l’altra, de respondre el que consideri convenient segons el seu propi criteri, és el que dona lluentor a la batalla i atractiu per l’espectador.
Mònica Terribas és, sens dubte, una excel·lent periodista, i en particular, una bona entrevistadora. Sap preparar-se, documentar-se, repreguntar, acorralar al convidat per evitar que s’escapoleixi de la escomesa, com diria el mestre Puyal (que va ser també el seu mestre). Tanmateix, trobo que hi ha una dificultat de la qual no es parla habitualment, i que va sobrevolar el plató de TV3 al llarg dels seixanta minuts que va durar la entrevista. Terribas és la directora del mitjà, la televisió pública catalana, una televisió vinculada als poders públics catalans, amb un president i un consell de govern nomenats per un elevat consens pel Parlament i el seu entrevistat és ni més ni menys que el President de la Generalitat. Hi ha temes a la agenda que enterboleixen la conversa (retallades al pressupost de la Corporació), i acaben per aparèixer al final. Hi ha una voluntat de la periodista de demostrar la seva independència, d’assumir una certa superioritat davant l’entrevistat, de demostrar que no es deixarà atemorir per la presència del màxim representant institucional del país, d’aquell de qui depenen finalment les mesures que poden afectar al funcionament del mitjà. Massa interessos, encara que només apareguin a l’inconscient. Tinc dubtes sobre si la directora de la cadena, per molt bona periodista que sigui, és la persona indicada per fer-la en un context com l’actual. La tensió arriba a l’espectador, afegeix interès televisiu al producte, és cert, però crec que afecta directament a la credibilitat de qui pregunta. En algun moment de la conversa podríem pensar que la periodista d’una cadena pública no està pensant en l’interès del telespectador i del ciutadà, com hauria de ser la seva obligació, sinó en la defensa corporativa dels seus treballadors, molt legítima però inoportuna i contraproduent per la neutralitat del mitjà.
I mentre tant, què trobem a l’altre extrem del plató? Doncs un polític que s’explica, amb molta pedagogia i molt poca demagògia. Un president que ha decidit exercir un lideratge transformador, que diu la veritat, i ha renunciat a un model de lideratge servidor, aquell que diu el que la gent vol sentir, que governa a cop d’enquesta però que renuncia a millorar la societat. El president Mas contesta totes les preguntes, utilitza la ironia davant la insistència de la periodista i acaba per invertir els papers i es converteix en entrevistador i a ella no li resta més alternativa que respondre les qüestions que li planteja el seu convidat.
Quan veig aquest tipus de programes a TV3 sempre em pregunto el mateix, i ho faig des de la consciència de qui treballa en un altre mitjà públic des de fa uns quants anys: quantes televisions de titularitat pública de l’Estat (i fins i tot a l’estranger) plantejarien aquest model d’entrevista punyent, a vegades bordejant l’agressivitat, com a plataforma per que els seus màxims dirigents polítics puguin explicar allò que estan fent per dures i complicades que siguin les mesures que estan aplicant? I quants dirigents polítics europeus acceptarien la proposta i se’n sortirien tan bé com el President Mas? Per una banda em sento orgullós de la televisió pública catalana i dels nostres mandataris polítics, però també em pregunto si aquest és exactament el model de mitjans de comunicació de titularitat pública que els nostres ciutadans reclamen.
Josep Manuel Silva Alcalde