Vaig començar a jugar a bàsquet de petit, a l’escola. Vaig ser federat fins a la categoria de júnior. No tenia prou nivell per seguir i em vaig topar amb un entrenador que ens tractava molt durament i vaig pensar que quines ganes de patir inútilment per un esport que m’apassionava, però que només era per mi una diversió. Això sí, bona part d’aquell equip amb aquell entrenador va arribar a la màxima categoria del basquetbol espanyol abans de l’ACB, sense estrangers, i va marcar una fita en la història de l’esport espanyol. La Salle Barcelona, 1981, un miracle. No hi havia encara ni triples. Un equip d’estudiants, amb els grans Pepe Collins, Luis Blanco, Toni Tramullas, Puig, Sala i tants d’altres van resistir una temporada a dalt de tot. No em vaig perdre ni un partit a les grades del Poliesportiu de La Salle cridant com un boig i animant als que havien estat companys meus durant alguns anys.
Molt temps després, quan van néixer els meus fills, vaig tornar a agafar una pilota de bàsquet. Volia aficionar-los a algun esport i l’ambient del futbol en categories infantils no m’agradava gaire. Els dos han jugat durant uns quants anys i jo també vaig retornar a les pistes poc a poc. Ara ja portem tres temporades amb un equip de veterans a Sant Cugat i entrenem dos cops per setmana i de tant en tant juguem amb equips consagrats, també de veterans, com el Barça o la Penya. El dia que estic inspirat encara clavo quatre o cinc triples. Em van ensenyar bons fonaments i això no s’oblida mai. He tornat a gaudir del bàsquet. Són dels millors moments de la setmana.
Sempre he jugat fora de la zona. Tot i una certa alçada mai no he tingut prou envergadura per jugar de pivot. Els jugadors de 100 quilos em tomben a terra amb molta facilitat. O sigui que jugo d’aler, per fora i corro el que puc al contraatac. Els pivots eren gent especial. Són gent especial. Acostumats a jugar amb el seu cos i la seva alçada, un bon 4 i un bon 5 es caracteritzen per lluitar amb força dins la zona, i resistir, i resistir. Fins a trobar l’espai per llençar, per agafar el rebot, per tornar a intentar-ho. I en defensa, són gent contundent. Si cal ficar un colze, cap problema. Aguantar, resistir.
Pedro Sánchez va jugar amb Estudiantes fins els 21 anys. Era un aler, com jo, però amb més alçada i més volum. I un bon tirador. Però en política es comporta com un pivot “fajador”, com es diu en castellà. Resistent, lluitador. Dels que no es rendeixen fins que aconsegueixen la cistella. Només així, i amb una mica de sort, s’explica que pugui governar amb 84 diputats de suport parlamentari garantits.
Resistir és l’objectiu. I guanyar el partit, encara que sigui al darrer segon i per la mínima.
Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor de Periodisme UAB