El risc de l’eutanàsia

Holanda i Bèlgica són els països pioners en la regulació legal de l’eutanàsia (en el sentit d’eutanàsia activa i suïcidi assistit). Sempre s’han posat com a model a seguir pels partidaris de legalitzar aquestes pràctiques (no confondre amb les cures pal·liatives ni amb el concepte de mort digna, perfectament legals al nostre país i a molts d’altres).

Tanmateix, sembla que comencen a sorgir alguns problemes en la forma d’interpretar la normativa que, en determinats supòsits, atorga als metges la capacitat, gairebé il·limitada, de decidir quan convé practicar l’eutanàsia i provocar la mort, fins i tot per sobre de la voluntat del malalt o dels seus familiars (o de vegades en connivència amb la família, que considera una molèstia i una càrrega cuidar d’un malalt durant els darrers anys de la seva vida).

El diari “El País” del passat 11 de novembre de 2018 informava del primer cas d’eutanàsia practicat a una dona de 74 anys que serà portat a judici per part de la Fiscalia holandesa per una aplicació molt subjectiva (i perillosa) de la llei aprovada al 2002.

Aquesta senyora patia un tipus de demència senil i havia signat, anys abans, quan estava lúcida, una declaració que deia que en el cas de ser ingressada en una residència per pacients amb malalties com la seva volia que li apliquessin l’eutanàsia. Això sí, va deixar escrit que ella decidiria el millor moment per a fer-ho. La doctora geriatra que l’atenia va optar per posar un barbitúric al cafè quan la pacient ja no tenia capacitat de decisió. Va considerar que era “inútil” preguntar-li a ella, ja que ja ho havia decidit per escrit anys abans. El medicament no va fer l’efecte previst inicialment, i ella es va despertar molt nerviosa quan li ho estaven administrant, agitant els braços. La família la va subjectar fins que es va calmar i la doctora va continuar el tractament fins que la senyora va morir.

Els fets són de fa més de dos anys. En realitat, segons va informar “El Mundo” en el seu dia (26 de gener de 2017), la comissió regional corresponent ja va acordar que s’havia procedit sense la “cura deguda”, i que la declaració de voluntat que havia fet la dona en el seu dia no era categòrica sinó contradictòria. Malgrat això, la doctora va creure que la pacient vivia un patiment innecessari i que ja no era mentalment competent, i per tant, que havia arribat el moment d’acabar amb la seva vida. La doctora no va ser mai apartada de la seva feina, i quan va ser analitzat el seu cas, ja s’havia jubilat. Ara serà jutjada i podria ser condemnada fins a 12 anys de presó.

A Holanda, les xifres oficials d’eutanàsia arriben a les 150.027 persones al 2017. El 4,4% de les morts registrades a aquell país són per eutanàsia.

A Espanya es tramita a Les Corts un projecte similar a la llei holandesa de 2002.

Per si de cas algú decideix que un dia pateixo un dolor insuportable (tot i que per evitar això ja estan les cures pal·liatives), físic o mental, que quedi clar que no tinc cap intenció de signar mai una declaració similar a la d’aquesta senyora. Ho deixo aquí escrit i que serveixi com a prova si fos necessari. No vull signar un paper i després penedir-me quan ja sigui tard.

Vull morir quan em toqui, no quan un altre ho decideixi per mi. Que ningú em posi cianur al cafè, gràcies.

Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor de Periodisme UAB

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *