Diuen que el rosari de l’aurora era una devoció practicada al segle XIX a Madrid (altres fonts la situen a Andalusia) en forma de processó pels carrers amb una imatge de la Mare de Déu de l’Aurora. Els fidels sortien de matinada i s’hi il•luminaven amb fanals. Sembla que un any es van trobar de cara amb una altra processó, la de la Verge de l’Henar, i no hi cabia tothom al mateix carrer. Uns i altres varen començar a discutir i allò va acabar a cops de puny (i de fanal).
O sigui, un fracàs. I un ridícul espantós.
Fa temps que crec que l’anomenat “procés”, el dret a decidir (o sigui el moviment independentista si no fem servir eufemismes) pot acabar com aquell rosari de l’aurora en versió catalana.
I començo per dir dues coses per tal que ningú no interpreti malament les meves paraules:
– Crec que el govern del PP està conduint aquest tema de la pitjor manera possible i tard o d’hora hauran de rectificar i moure peça, probablement després del 9-N, a risc d’una convulsió popular a Catalunya que pot perjudicar greument els senyals positius de l’economia espanyola als darrers mesos.
– Respecto profundament el sentiment sincer de tanta gent a Catalunya que veu la independència com quelcom factible i la solució a tots els mals que pateix el nostre país. És un sentiment democràtic que cal defensar per la via democràtica, però és exactament igual de democràtic que el d’aquells que no el comparteixen, o simplement, dels que no ho tenen clar.
I a partir d’aquí, no entenc res. Com es pot parlar de desobediència civil, o de legalitat catalana, o d’incomplir les resolucions del Tribunal Constitucional si decideix, com estava cantat, declarar que una consulta que en realitat és un referèndum no pot ser convocat pel Govern de la Generalitat sense l’autorització de l’Estat i amb una pregunta que afecta a l’estructura d’aquest Estat? És que ningú no veu que l’emperador no porta vestit? És que si algun dia tenim un estat propi, per la via pacífica i democràtica, els ciutadans podran acollir-se al comodí de la “desobediència civil” quan considerin injusta una llei, per exemple, una llei sobre l’impost de successions?
Quantes vegades el Govern de la Generalitat, o el Parlament de Catalunya han interposat recursos d’inconstitucionalitat contra lleis del Parlament espanyol (i fins i tot en molts casos ens varen donar la raó, amb la LOAPA per exemple) i ningú no va afirmar que això era posar en dubte la sobirania del poble espanyol representada a Les Corts de l’Estat?
Mentre no arribi aquest Estat independent que tants somien (i cal no malbaratar els somnis), no existeix una “legalitat catalana” al marge de l’espanyola. El Parlament de Catalunya no pot aprovar lleis que emparin actes contra el marc constitucional. I una consulta d’aquest tipus, insisteixo, no es podia fer, ja ho sabíem, ja ho varem dir uns quants moltes vegades, amb una pregunta com aquesta i sense l’autorització de l’Estat.
I per tant, arribarem al dia 9 de novembre sense consulta legal, i el Govern de la Generalitat, n’estic convençut, no actuarà en contra de la legalitat. I s’obrirà una nova etapa on, d’una vegada, la consulta deixarà de ser el McGuffin, la coartada, el centre del debat, l’excusa per desviar l’atenció, i podrem parlar clarament. I veurem qui està a favor de la independència, qui no, i qui creu que encara hi ha altres vies o possibilitats a explorar sense trencar amb l’Estat. I és molt probable que es convoquin eleccions, i que els treballadors públics recuperin una de les 14 pagues (com es pot parlar de “paga extra” com si fos un regalet de Nadal!!) que els hi van treure fa dos anys. Però també és molt probable que es trenqui la unitat fictícia creada al voltant de la “consulta” i que no hi hagi acord per presentar una llista única pro independència, i que, al final, tot acabi en una batalla campal, en el rosari de l’aurora, en el més gran dels ridículs i sense cap suport internacional, passi el que passi a Escòcia…
Tant de bo m’equivoqui, i alguna de les parts implicades eviti la catàstrofe. Només cal que algú doni el primer pas…