Demanar perdó implica reconèixer la nostra part de responsabilitat. Per això és tan estrany que algú demani perdó en política. Si demanes perdó segurament els teus adversaris reclamaran la teva dimissió, i a més hauràs d’afrontar les conseqüències jurídiques i potser econòmiques de la teva decisió.
Demanar perdó és assumir la culpa. Té un valor expiatori, perquè en part t’allibera d’aquesta culpa. Però aquest acte de dignitat que representa el perdó en l’àmbit privat es converteix en un acte insòlit en la vida pública. Cap advocat et recomanarà que demanis perdó, ni que reconeguis un delicte o un comportament reprovable socialment, llevat que pugui implicar un alleugeriment de la sanció. Demanar públicament perdó i confessar-se culpable no obtenen compensació suficient com per què sigui un fet habitual, ans al contrari, demanar perdó pot comportar unes conseqüències penals molt negatives per qui el demana.
La ministra de Defensa, Dolores de Cospedal, ha demanat perdó aquesta setmana a les víctimes de l’accident del Yak-42, un fet esdevingut quan era ministre del ram Federico Trillo (ara defenestrat com a ambaixador a Londres). No ho va fer en el seu dia qui ara apareix com a màxim responsable, ni ho ha fet ara el president del Govern Mariano Rajoy. Ho fa una ministra que diu que no té cap problema en demanar-ho, i benvingut sigui el perdó si ve acompanyat del reconeixement a les víctimes (militars en missió oficial) i d’una compensació econòmica a les seves famílies.
Diuen que per ser feliç has de ser capaç de demanar perdó, de perdonar als altres i de perdonar-te a tu mateix. No és suficient en dir que demanes perdó “per si has ofès algú”, frase que sento de manera freqüent quan algú fica els peus a la galleda i tracta d’arreglar-ho a corre cuita. Cal demanar perdó de debò, no com a estratègia de màrqueting, sinó un perdó sincer, profund.
Jordi Pujol també va reconèixer la seva culpa i va demanar perdó per haver ocultat un patrimoni que segons ell havia rebut del seu pare. Però la resta de la seva família que es va enriquir de manera presumptament il·legal gràcies a la posició de poder del patriarca no només no ha demanat perdó sinó que no ha demostrat cap senyal de penediment pels fets dels quals els acusen…
Si demanes perdó és perquè mereixes un càstig, perquè algú ha patit algun mal com a conseqüència de la teva conducta. Tots tenim pendent demanar perdó a algú per algun motiu.
Podrien seguir l’exemple de Cospedal o de Pujol, o del Rei Joan Carles, des d’Aznar fins a Zapatero o Felipe González, passant per Artur Mas, Carod Rovira, Montilla o Saura. Segur que en tots ells trobaríem algun motiu per demanar-nos perdó.
Cal posar de moda el perdó. Demanar perdó, i perdonar, resulta alliberador per un mateix i pels altres. El perdó ens deslliura del passat i ens ajuda a caminar cap el futur. No ens cansem mai de demanar perdó.
“El perdó és la clau a l’acció i a la llibertat” (Hannah Arendt).
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat de comunicació política UAB
