Aquest matí he anat a prendre un cafè i he agafat el diari del bar on vaig sovint per fer-li una ullada. He estat llegint durant uns 10 minuts i ja notava alguna cosa estranya, però he seguit amb el repàs. Fins que, en arribar a les cartes als lectors, he vist que la gent feia comentaris sobre la nit de Cap d’Any i les diferents formes de celebrar-ho. I aleshores m’han sonat totes les alarmes. He tornat de sobte a la portada. Era La Vanguardia del 27 de desembre de 2017! Ja havia llegit la secció d’Internacional (Putin es torna a presentar a la reelecció com a President de Rússia) i la de Política (notícies sobre el procés a Catalunya), articles d’opinió sobre el resultat de les eleccions catalanes, i una entrevista amb Jordi Amat sobre un (magnífic) llibre que ha escrit anomenat “La confabulació dels irresponsables” (ja imagineu també el tema). És cert que he trobat a faltar informació sobre la reunió del grup parlamentari de Junts per Catalunya a Brussel·les (on s’ha decidit que el candidat a President de la Generalitat continua sent Jordi Sànchez), però el retard en detectar l’error m’ha fet pensar que, en realitat, el problema és que a Catalunya fa temps que no passa res. El temps no corre. El rellotge s’ha aturat, esperant qui sap què. La vida continua, és cert. Però la sensació que tenim els que analitzem la política és que no avancem, que estem esgotant tots els recursos, que estem exhausts, que ja no podem més, que estem farts, que no hi ha sortida, que estem envoltats d’irresponsables, que cal retirar a tota una generació de dirigents que ens ha portat fins aquí i tornar a començar.
Sí, he perdut 10 minuts de la meva vida llegint notícies de fa tres mesos per adonar-me que, malauradament, el problema és que hem perdut aquests tres mesos, i encara en perdrem molts més.
El temps no compta, ni l’espai, però dubto si qualsevol nit d’aquestes pot arribar a sortir el sol.
Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB
