L’independentisme s’ha fet el “harakiri” (terme japonès emprat per a nomenar un suïcidi ritual consistent en obrir-se el ventre d’un tall. El practicaven els samurais per morir amb honor abans de ser capturats per l’enemic). El problema és que dubto que sigui una decisió voluntària per sacrificar-se de manera digna abans de ser enterrat (com a mínim pels propers 10 o 20 anys, si tot continua igual), ja que sembla més aviat producte de la seva infinita capacitat d’improvisació i incompetència, per una banda, i la reacció que alguns anomenen “repressiva” de tots els poders de l’Estat (no necessàriament coordinats entre ells), per l’altra. Una repressió de la qual, precisament l’Estat, és qui te la patent i la legitimitat per exercir-la quan se sent atacat en la seva integritat territorial. I si com diuen ara, això ho van descobrir l’1 d’octubre, és que el seu nivell d’ingenuïtat els invalida per l’exercici de la política. Si realment volien aconseguir la independència, no es podia fer pitjor.
Els que teniu la paciència de llegir-me des de fa temps, ja heu pogut comprovar que per mi no ha estat cap sorpresa. He estat molt crític amb la forma de conduir aquest procés, tòxic fins al límit del que pot suportar una societat com la nostra, i que, ja es veia venir, només pot finalitzar amb l’autodestrucció i la renovació total dels líders polítics responsables d’haver-nos portat fins aquí.
Sense saber encara el que decidirà avui el jutge instructor Llarena en relació al processament d’una bona part dels investigats pels presumptes actes de rebel·lió i sedició (entre altres delictes) que els imputa, ahir vàrem assistir a la sessió d’investidura més absurda de la història del parlamentarisme català i espanyol (potser amb l’excepció de l’anomenat “tamayazo” del 2003 a l’Assemblea de la Comunitat de Madrid, que en realitat ni tan sols va permetre realitzar la sessió d’investidura i va obligar a repetir les eleccions amb la victòria d’Esperanza Aguirre). Els grups parlamentaris “independentistes” (ho poso entre cometes perquè crec que ja no es poden posar més dins el mateix sac), que s’han cansat de dir que havien guanyat les eleccions i sumaven majoria per fer govern, van demostrar ahir que en realitat, l’independentisme no va guanyar les eleccions. Han estat incapaços de trobar un programa i un candidat que pogués ser votat per una majoria absoluta dels seus membres, i han perdut la primera votació per 65 vots en contra, 64 a favor i 4 abstencions de la CUP. Han comés un error de manual a la política parlamentària: mai no convoquis un debat i una votació important sense tenir garantir el resultat. Si saps que no guanyaràs, que sigui producte d’una estratègia per aconseguir guanyar en segona votació. Però convocar un debat a corre cuita, sense saber quin recolzament tindràs, pendent de 4 vots d’una formació assembleària que fins una hora abans no et comunica la seva intenció, amb qui no has tancat cap negociació prèvia, passarà a la història dels rècords d’absurditat de la política. I que després del debat uns quants diputats d’un dels grups que ha votat a favor presentin la seva renúncia com a estratègia de defensa per la compareixença davant un jutge que pot decidir ingressar-los a la presó demostra que no hi ha cap pla, ni estratègia, que això és un “sálvese quien pueda” i que el procés està mort, passi el que passi avui i passi el que passi dissabte.
Potser no, potser no és un harakiri, manca l’honor, la dignitat i el sentit del ridícul dels samurais. Potser és que, a punt de començar la Setmana Santa, l’independentisme ha decidit iniciar el seu particular camí de la Creu. Veurem si després de la mort, són capaços de ressuscitar i tornar a començar.
Bona Pasqua, amics i amigues, i sort als que compareixen davant Llarena durant el dia d’avui. Que Déu els agafi confessats.
Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB
P.S. Quan ja he acabat d’escriure aquestes ratlles, m’arriba la informació que Marta Rovira ha decidit fugir de la justícia i no presentar-se davant Llarena. Crec que res del que he escrit canvia, ans al contrari, agreuja la situació de la resta d’afectats, que, ara sí, no podran al·legar que no hi ha risc de fuga. Plou sobre mullat. En efecte, “Sálvese quien pueda”
