Porto gairebé 5 anys a Madrid. La meva experiència em diu que quan PP i PSOE es posen d’acord per pactar (cosa que no fan pràcticament mai) és sobre aspectes que afecten a l’autogovern i que normalment acabem pagant les conseqüències a Catalunya. L’altra comunitat que podria sortir afectada, el País Basc, te un sistema de finançament prou blindat com per mirar-se els toros des de la barrera.
Aquesta reforma de la Constitució s’ha fet a corre cuita, dictada per les autoritats francoalemanyes, en clau electoralista i beneficia, bàsicament, al PP. És la última demostració d’un Zapatero agònic que vol treure al cap per recordar-li al seu partit que encara mana una mica (i que segons el que passi després de les eleccions, encara voldrà tornar a manar algun dia, recordem que només té 50 anys). Ara bé, la imatge dels dos partits grans pactant al Congrés i tota la resta de forces polítiques en contra, encara que representin una minoria de diputats, és terrible per la nostra democràcia, especialment en aquests temps en què la gent demana més mecanismes de participació i han exclòs sotmetre la reforma a referèndum. Però el que fa més mal a la vista és la exclusió del pacte de CiU, una força que sempre ha demostrat el seu sentit de la responsabilitat des dels temps de la transició i que va donar suport a la Constitució. A més, és una situació que no perjudica electoralment les perspectives de Duran a Catalunya (CiU podria superar per primer cop al PSC en unes generals, qui votarà a la Chacón el 20-N?), i en canvi és un míssil en la línea de flotació del vaixell de Rubalcaba. Per això, el candidat socialista és el més interessat en reconduir la situació i arribar a un acord amb CiU. I si no és possible, ells, els de Madrid, ja sabran el que fan… Potser ha arribat el moment de deixar que els trens xoquin…
