Friedrich Gustav Emil Martin Niemöller va néixer a Lippstadt, Renània del Nord-Westfalia el 14 de gener de 1892. Durant la Primera Guerra Mundial va ser comandant d’un submarí alemany. En acabar el conflicte, després d’una forta crisi personal, va estudiar Teologia i es va ordenar pastor luterà l’any 1924. Tenia prejudicis anticomunistes i antisemites i per aquest motiu inicialment va recolzar el règim d’Adolf Hitler. Però quan va veure l’evolució del nazisme, que comportava fins i tot la negació del Déu en el que ell creia (sotmès també a la voluntat del Führer), li va dir a Hitler: “només Déu és el meu Fürher, i no vostè”. L’any 1939 va escriure la crònica de la seva conversió a “Del submarino al púlpito”. Va ser empresonat i va acabar als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau fins el 1945.
Després de la segona gran guerra va ser alliberat i va tornar a exercir com a pastor. Diuen que en un dels seus sermons va formular el seu conegut al•legat contra el nazisme, falsament atribuït a Bertold Brecht, i reconvertit en poema, responent a la pregunta “Què hauria dit Jesucrist?:
“Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu. Quan van venir a buscar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar”.
El testimoni és esfereïdor perquè resulta molt real. De fet, ell sabia molt bé de què parlava, ja que va evolucionar des de la seva inicial complicitat amb el règim nazi fins a un compromís militant amb la pau. Va morir a Wiesbaden, l’any 1984, guardonat amb diversos premis pacifistes, però també acusat de comunista per haver-se oposat a la Guerra de Vietnam…
Durant el règim nacional socialista, a Alemanya i als altres països ocupats, no només la gent callava sinó que hi havia delators habituals, molts dels quals treien profit de la seva delació (recordeu “La clau de Sarah”?). Estic rellegint aquests dies la extraordinària crònica que Hannah Arendt va escriure del judici al extinent coronel de les SS, Adolf Eichman (“Eichman en Jerusalen. Un estudio sobre la banalidad del mal”), un dels executors de la “Solució Final”. És un llibre imprescindible per entendre la tragèdia de l’holocaust. Entre altres moltes coses, Arendt explica, i va ser molt criticada pels sionistes (tot i que ella era jueva), el paper equívoc dels consells jueus com a col·laboradors de les autoritats nazis. Terrible.
Sempre he fugit de comparar el nacional-socialisme amb qualsevol altre episodi o ideologia de la nostra història, especialment si és contemporani. Crec que és banalitzar el nazisme i l’extermini de milions de jueus. Però el que està fent Donald Trump aquests dies s’hi assembla molt al que feien a l’inici del Tercer Reich. I malauradament he de dir que alguna de les coses que l’exjutge i exsenador Santiago Vidal ha dit els darrers mesos en les seves conferències també em fan molta por. Sobre tot per la reacció de la gent que l’escoltava, que no és que guardés silenci, com al poema de Niemöller, sinó que li reien les gràcies. Reien quan deia que hi ha persones que han hagut de marxar de Catalunya, o que marxaran en el futur, per no pensar com ell (fins i tot encara que haguessin fet barbaritats com l’exdirector de l’Oficina anticorrupció). O quan deia que estan fent llistes de jutges afins i contraris al procés. Reien i en privat encara defensen el que deia. A vegades, potser fins i tot seria millor callar, per no dir plorar… Es comença fent llistes i un bon dia et venen a buscar…
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB