Estremera: viatge al bell mig del no-res

 

 

Dimecres passat, 27 de juny, al matí, vaig passar més dues hores en un locutori del Centre Penitenciari d’Estremera (Madrid), visitant com advocat a Quim Forn, Josep Rull i Jordi Turull.

Un avís als lectors que saben res de mi. No soc independentista. Però conec a en Forn i Rull des de fa més de 25 anys, i varem mantenir una relació molt cordial durant una llarga etapa en la que em vaig dedicar a la política. Fa més de 6 anys que vaig deixar la militància a Unió Democràtica de Catalunya i no tinc cap càrrec ni filiació de partit. Li vaig demanar a l’amic Jordi Pina, company penalista i un dels advocats dels tres exconsellers, juntament amb Xavier Melero (també bon amic amb qui vàrem treballar uns quants anys plegats) si em podia gestionar el permís per visitar-los. Vaig pensar que potser ho agrairien i que per mi també seria una experiència interessant. I en la mesura que fos possible volia oferir la meva ajuda per col·laborar amb la seva defensa. Entre altres coses, explicant l’experiència.

També avanço que no m’impressionen gens les presons. És més, diria que exerceixen sobre mi una estranya fascinació (estrictament professional). Vaig ser subdirector i director del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, i entre les nostres competències hi havia la formació del personal dels centres penitenciaris catalans. Vaig poder visitar, a principis dels 90, totes les presons de Catalunya i mantenir reunions amb els seus equips directius. Encara conservo una fotografia increïble que em va regalar un reclús colombià de la Model condemnat a més de 20 anys per narcotràfic. Exercia de fotògraf oficiós de la presó i tinc penjada al meu despatx aquella imatge de la Model feta des de dins, en color sèpia, lleugerament retocada, que em va oferir generosament. Ara ja forma part del passat. La Model dels 7 reclusos o més per cel·la ja és història.

Col·laboro també com a voluntari amb una entitat sense ànim de lucre anomenada “Niños sin barreras”. La seva missió principal és acompanyar menors als centres penitenciaris a visitar algun dels seus progenitors (normalment el pare), ja que per algun motiu no hi ha ningú que els vulgui acompanyar. Les mares en molts casos han aconseguit ordres d’allunyament dels seus marits (quan al marge dels delictes comesos hi ha hagut maltractaments contra elles), però sovint els menors reclamen veure als seus pares i es considera que aquestes visites poden millorar el tractament penitenciari i la seva rehabilitació. No fa tant, durant 4 anys vaig acompanyar, primer, dos germans de 2 i 6 anys, i després un altre nen més gran a Quatre Camins i Brians I, un o dos cops al mes, els dissabtes o diumenges al matí, a fer un vis a vis familiar de dues hores amb els seus respectius pares.

No explico tot això habitualment, però crec que en aquest cas és necessari per entendre que la meva relació amb les presons va més enllà del que la majoria de la gent ha pogut viure, i per contextualitzar la trobada a Estremera. Mai s’havia parlat tant de les presons com fins ara, és un món desconegut, i hi ha molta gent allà dins que pateix, que té família, que estan pagant un preu pels seus actes, però que conserven també intactes alguns dels seus drets com a persones.

Els tres em van rebre molt contents per la visita de la qual havien tingut coneixement una estona abans. Em van insistir molt en què per ells és molt important rebre cartes de la gent (encara que no les puguin contestar totes), i agraeixen molt totes les visites (en el cas dels advocats ens donen més facilitats, en canvi hi ha moltes restriccions pels amics i familiars).

Hi ha parts de la nostra llarga conversa que em reservo per estricte deure professional, per preservar la seva intimitat i per facilitar el màxim possible la seva defensa. Però crec que hi ha algunes coses que puc explicar sense trencar cap codi ètic ni professional.

Vàrem parlar molt de dret, bàsicament de dret penal i constitucional. A l’Estat espanyol, segons les darreres estadístiques que he pogut consultar, hi ha més de 15.000 persones en situació de presó preventiva. En Josep Rull em deia que hi ha algun reclús al seu mòdul de més de 70 anys que porta mesos en presó preventiva. No té cap sentit. És un fracàs absolut del nostre sistema judicial, d’una lentitud insuportable en l’àmbit penal i que a més permet utilitzar aquest recurs, amb la coartada del risc de fuga o la reiteració delictiva, com a càstig o com a xantatge. I a més produeix greuges comparatius incomprensibles, com el fet que els membres de la Manada estiguin en llibertat condicional quan ja ha recaigut sentència (encara que aquesta no sigui ferma), i els polítics catalans a Estremera o a Soto del Real continuïn en presó preventiva, amb l’afegit de estar tan lluny de casa i de les seves famílies. Clama al cel.

El segon tema del qual vàrem parlar abastament és de l’estratègia dissenyada des de la Moncloa i la Fiscalia General (quan encara vivia el Fiscal Maza) per encaixar els fets de setembre i octubre de 2017 (per mi clarament il·legals i inconstitucionals) en un tipus penal com la rebel·lió, que no només requereix un grau elevat de violència (amb o sense armes, ja no hi entro, el gran debat entre els penalistes a Europa durant els propers 10 anys serà sobre el concepte de violència als codis penals), sinó que quan es va redactar estava clarament pensat per situacions molt diferents a la de Catalunya (per alçaments com el 23-F, evidentment). El govern del PP va decidir no fer res durant molt de temps, i després llençar tota l’artilleria en tots els fronts per acabar (com estem veient justament ara) suspenent els càrrecs electes processats per aquest delicte tan greu i castigat amb penes tan elevades. També clama al cel. Crec que els tres acceptarien les acusacions de desobediència (no comporta presó), la malversació caldrà acreditar-la amb proves fefaents, però la rebel·lió no s’aguanta, és insostenible.

I finalment varem parlar de política. Em va semblar que no tots tres estaven exactament d’acord amb l’estratègia a seguir a partir d’ara. Però és només una percepció personal. Jo els hi vaig dir que quan hi ha líders d’ERC i del PDECAT que parlen d’ampliar la base sobiranista, que no hi ha una majoria suficient, que l’1-O va ser un engany, que no hi havia un pla per implementar la república, que era una partida de pòquer i jugaven de “farol”, que moltes coses no s’havien fet bé, i que aquestes declaracions ajudaven a suavitzar el clima aprofitant que a la Moncloa hi havia un canvi de govern més disposat al diàleg, no tenia cap sentit que un grup de hooligans es llancés a sobre d’ells o que Puigdemont, Torra o Elsa Artadi sortissin ràpidament a contrarrestar el missatge. Això no facilita el seu alliberament o que es donin les condicions necessàries per rebaixar els tipus penals per part de la Sala Segona del Tribunal Suprem que els haurà de jutjar. I fins i tot es podria produir un canvi en la Fiscalia i en la estratègia tan agressiva que han mantingut fins ara si hi ha la percepció que la via unilateral està morta i enterrada. Si no hi ha un clar reconeixement d’errors per part de l’independentisme, serà difícil trobar una sortida. No cal renunciar a cap idea. Encara que a mi no m’agrada parlar de “presos polítics” perquè sempre ho he identificat amb els presos de consciència de les dictadures, i crec que no és el cas, és evident que hi ha elements polítics que provoquen que estiguin encara a la presó i lluny de casa. Potser val la pena fer algun gest, com estan intentant alguns sobiranistes, encara que sembli de feblesa, perquè puguin tornar aviat, i si pot ser sortir en llibertat d’aquell centre penitenciari situat al bell mig del no-res.

Tant de bo.

Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor de Periodisme UAB

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top