Eusko izan nahi dut (1)

PNB

Novembre de 2006. Sopar de celebració del 75è aniversari de la fundació d’Unió Democràtica de Catalunya. Sala del Palau Nacional de Montjuic, més de 1000 persones, plena de gom a gom. “Sold out” des de dies enrere.

Entre els “vips”, un representant de la Konrad Adenauer, l’ex president del senat xilè, delegacions de la majoria de partits catalans, Artur Mas, molt emprenyat (s’acabava de reeditar el segon tripartit), els pesos pesants del PNB: Anasagasti, Josu Jon Imaz, Ardanza. Vídeos de felicitació de Angela Merkel, Juncker, Durao Barroso, Felipe Calderón…

Més tard, un altre vídeo del lehendakari Ibarretxe: ovació de gal·la espectacular i una gran part dels assistents en peu.

Jo encara militava a Unió i vaig convidar a uns quants amics a l’acte, i algun d’ells no afiliat al partit em va manifestar la seva sorpresa per la exagerada reacció davant l’aparició a la pantalla del president basc…

Era un fet habitual als actes d’Unió.

És evident que sempre hi ha hagut una excessiva admiració cap al PNB per part del nacionalisme català, en el cas d’Unió Democràtica potser comprensible ja que durant molts anys van formar part de la Internacional Democristiana.

Però com és realment aquest partit fundat l’any 1895 per Sabino Arana que ha tornat a guanyar les eleccions al País Basc?

Segons els seus Estatuts, “Euzko Alderdi Jeltzalea-Partido Nacionalista Vasco (EAJ-PNV), fundado por SABINO DE ARANA Y GOIRI, recibe su nombre del lema “JAUNGOIKOA ETA LEGE ZARRA” (“Dios y Ley vieja”), expresión que conjuga una concepción trascendente de la existencia con la afirmación de la Nación Vasca, cuyo ser político ha de expresarse a partir de la recuperación de su soberanía nacional”.

En el seu punt 2 també diu que “Euzko Alderdi Jeltzalea ‐ Partido Nacionalista Vasco se define a sí mismo como Partido vasco, democrático, participativo, plural, aconfesional y humanista, abierto al progreso y a todos los movimientos de avance de la civilización que redunden en beneficio del ser humano.”

El lema del PNB procedeix clarament del carlisme (“Dios, patria, rey”) i de les seves sigles JEL es deriva “jeltzale” (a diferencia dels “abertzale”), el nom com es coneixen els militants del PNB i per això en euskera el partit es diu “Jeltzalea”.

I la referència a la “Ley vieja” es vincula al “fuero”, les normes vigents als territoris bascos fins que van ser suprimits a partir de l’any 1839.

És a dir que des de la seva fundació, el PNB ja apostava per combinar la ideologia democristiana (concepte avui substituït pel més genèric “humanista”) amb la defensa aferrissada de la Nació Basca.

A la història del partit, segons es defineix a la web oficial (www.eaj-pnv.eus), destaca que va ser creat com a reacció a la transformació brusca de la societat basca a finals dels segle XIX, provocada del desenvolupament industrial i l’arribada massiva d’immigrants de la resta d’Espanya per a treballar a la mineria i siderúrgia de la zona de Biscaia, amb unes dures condicions de treball.

A la web es diu literalment: “Tan masivo resultó este proceso migratorio que, en muy pocos años, la población vasca de algunas zonas de Bizkaia pasó a ser una minoría frente a los recién llegados. Por lo que el proceso de aculturación dirigido desde la administración española contó con un decisivo factor añadido que llegó a poner en peligro la supervivencia de la identidad del Pueblo Vasco.”

Arana va deixar escrites algunes barbaritats difícils avui d’entendre i estava convençut que la identitat basca estava a punt de desaparèixer amb el nou segle (“esto se nos va antes de que termine el siglo que acabamos de comenzar”, 1901).

El seu nacionalisme era i encara avui a la web del partit es defineix com un “nacionalisme ètnic”, fundat com a conseqüència d’un sentiment agònic per evitar el que ells consideraven com una catàstrofe, la desaparició de la “raça euskaldun”.

El partit va ser des del principi, molt més que un partit:

“El Partido Nacionalista Vasco, como organización política moderna, se fue conformando a medida que iba creciendo su número de afiliados como un partido-comunidad, que englobaba y encauzaba muchos aspectos de la vida de sus componentes. Interviniendo tanto en su actividad política como laboral o de ocio, festiva o deportiva, nucleada en torno a los “batzokis”, centros en los que se reunían y organizaban sus miembros, procurándose contar con uno por cada localidad o barrio de la geografía vasca. Se creó un completo entramado de organizaciones vinculadas al nacionalismo vasco, además del propio EAJ/PNV y su sindicato.”

(A principios del siglo XX)… “Nos encontramos ya ante un movimiento plenamente de masas, con una gran capacidad de movilización y con un nivel organizativo y propagandístico desarrollado. Llegaba a la mayor parte de población de Euskadi a través de sus actos multitudinarios; sus cinco diarios, y más de una docena de revistas políticas y culturales; su sindicato o los grupos como “Emakume Abertzale Batza”, creado en 1921 y dirigido específicamente a la mujer o a través de asociaciones de juventud, deporte o cultura. En la mayor parte de los pueblos del País Vasco existía ya una organización municipal del Partido Nacionalista Vasco (las denominadas Juntas Municipales), y el PNV llegaba tanto a las ciudades como a los núcleos rurales.” Aquesta estructura tan ben organitzada ha arribat pràcticament fins a l’actualitat. Com hem dit abans, el PNB és més que un partit, és gairebé una forma d’entendre la vida.

Durant la Guerra Civil, el territori basc va ser ràpidament sotmès per les tropes franquistes. Cal recordar que la província d’Àlaba va donar suport al General Franco (per això aquesta província va mantenir el règim foral i el concert econòmic durant el franquisme, com Navarra). L’any 1937 van patir el bombardeig de Gernika per part de l’aviació alemanya. Gernika es va convertir en el símbol de la tragèdia basca. Igual que va succeir a Catalunya, una part de la societat civil havia estat perseguida durant la II República per pertànyer a la burgesia o per les seves creences religioses. Segons Stanley G. Payne , uns 15 sacerdots van ser assassinats l’any 1936 acusats d’incitació a la rebel·lió2. En canvi la “cruzada cristiana” de Franco va reprimir amb duresa als bascos, i va afusellar també a 17 sacerdots, entre ells a “Aitzol”, nacionalista, sindicalista i precursor de la doctrina social cristiana. Els sublevats havien cregut inicialment que el PNB els hi donaria suport, per la seva ideologia conservadora i cristiana, però no va ser així, amb l’excepció d’una part del partit a Àlaba.

Durant la Segona Guerra Mundial van rebre propostes per col·laborar amb les potències de l’Eix, però segons escriuen a la seva web “fue uno de los pocos nacionalismos étnicos de Europa que rechazó sin ambigüedad alguna las corrientes dominantes fascistas”.

Al 1947 van participar a l’embrió del que després seria la Unió Europea de Demòcrata-cristians a la que s’afegiria també la CDU alemanya de Konrad Adenauer.

L’aparició l’any 1959 de Euzkadi ta Askatasuna” (ETA), a partir d’EKIN, una escissió de la organització juvenil del PNB, nacionalistes partidaris de la violència, representa un punt d’inflexió en la política d’oposició al franquisme, amb conseqüències ja conegudes que van definir també de manera sagnant tot el que va succeir després de la mort del dictador a partir de 1975.

El PNB va fer campanya per l’abstenció al referèndum per la ratificació de la Constitució de 1978, ja que considerava que no es van restituir els furs bascos suprimits a partir de l’any 1839. Això va provocar que la participació a Guipúscoa i Biscaia fos inferior al 50%, la més baixa de l’Estat juntament amb Lugo i Ourense, encara que el resultat final va ser favorable a l’aprovació de la Carta Magna. Malgrat això, els bascos van aconseguir el concert econòmic, és a dir, la facultat de recaptar i administrar els seus impostos. Va ser aprovat per Llei al maig de 1981 (tot just després del 23-F…).

Bé doncs, el nacionalisme català s’ha emmirallat durant molts anys en el PNB. No només Convergència i Unió, també ERC quan el lehendakari Ibarretxe va presentar l’any 2005 al Congrés dels Diputats el seu Pla sobiranista reivindicant un nou Estatut i el dret a la autodeterminació del poble basc (que va ser rebutjat però va comptar amb els vots a favor de CiU i ERC).

Tanmateix, el nacionalisme basc que representa el PNB és molt diferent del que va representar CiU a Catalunya, que no tenia caràcter ètnic, sinó integrador, i sobre tot, a casa nostra no existia una facció radical violenta (Terra Lliure va ser una mal intent d’imitació d’ETA), encara que vàrem patir amb cruesa les seves accions terroristes (Hipercor, Vic, Lluch,…). Els atemptats terroristes van condicionar, en tots els sentits, la manera de fer política i de negociar amb l’Estat.

I ves per on, ara s’han canviat les tornes, de manera radical. El PNB ha continuat governant còmodament durant els darrers anys (amb un breu període constitucionalista liderat per Patxi López amb suport del PP),  i s’ha convertit en una força central i moderada que rebutja la ruptura amb l’Estat, que no vol “frontismes”, que gestiona plàcidament els seus recursos i amb una quota d’atur ridícula en comparació amb la resta d’Espanya, i el seu lehendakari “in pectore” Urkullu, amb el seu posat seriós, ens aconsella als catalans prudència i calma.

A Catalunya, ha desaparegut CiU com a força central i majoritària, veurem què passa amb el PDC o com s’acabi dient, el Parlament aprova declaracions de desobediència que proposen la desconnexió unilateral, i cada dia canviem d’opinió sobre si hem de fer o no un referèndum, pactat o no, vinculant o no, ara o demà, mentre van passant els dies i el PP tornarà a guanyar les terceres eleccions que ara ja semblen inevitables.

Malgrat tantes coses que m’allunyen ideològicament del PNB, i que no comparteixo el seu nacionalisme ètnic, i que no tinc els 8 cognoms, de vegades penso que m’agradaria viure al País Basc, per què com a mínim allà tindria molt clar a qui votar…

Jo no vull la independència, jo vull ser basc.

Laster arte lagunak! 3

Josep Manuel Silva
Advocat i periodista

1 “Vull ser basc”. Demano disculpes per les possibles inexactituds en la transcripció i la traducció a l’euskera
2 El nacionalismo vasco, Dopesa. Barcelona, 1974.
3 “Fins aviat amics!”

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top