Fins al límit

Hi ha dies que m’aixeco moderat i me’n vaig a dormir radical. Em refereixo als temes vinculats a l’anomenada agenda sobiranista o dret a decidir. En condicions normals, el meu cervell em diu que la independència de Catalunya és una quimera molt complicada d’aconseguir, impossible d’admetre per l’Estat Espanyol, i que té difícil encaix en el projecte de la Unió Europea. Però és cert que quan sento al ministre Montoro dir que no publicarà les balances fiscals (i després ho corregeix) o recordo el que vol fer la LOMCE de Wert amb els alumnes que demanin ser escolaritzats amb el castellà com a llengua vehicular, el meu cor em diu, com a molta gent: “marxem d’aquí d’una vegada”. Tanmateix, al dia següent, em torno a aixecar i penso que encara hi ha alguna possibilitat d’arreglar-ho sense necessitat de trencar-ho tot. I contràriament al que he pensat durant molt de temps, començo a tenir dubtes de si una consulta és la solució al problema, tot i que ja sabem que és molt probable que no es pugui arribar a celebrar mai. I això que soc dels que creu que ens cal una democràcia més participativa, on la gent no es limiti a votar cada quatre anys. Per exemple, m’hagués agradat que quan el govern de Zapatero va canviar la llei de l’avortament, s’hagués convocat un referèndum, de la mateixa manera que ara el ministre Gallardón estaria igualment obligat a convocar un altre. En cas contrari, l’únic recurs que té molta gent és sortir al carrer, per defensar una posició o la contrària (veiem el que passa aquest dies a França on les protestes ciutadanes han aconseguit aturar una reforma molt radical sobre el model de família), o bé utilitzar les xarxes socials per pressionar, i sovint de manera agressiva, per part d’aquells que no tenen una altra via per expressar la seva insatisfacció sobre les carències democràtiques de l’actual model. Per tant, que quedi clar que estic cent per cent en favor de fer consultes pels temes més transcendents, i ningú no em discutirà que la possibilitat que Catalunya sigui independent ho és, de transcendent.

Ara bé, esmicolant fins al límit la meva capacitat analítica sobre el fet de consultar o no als catalans per saber si volem o no seguir dins d’Espanya i en quines condicions, gairebé en una deconstrucció estructuralista del discurs oficial que defensa el dret a decidir, em trobo en els següents segments (fent servir els conceptes de Saussure):

– La gent que aposta clarament per la independència, els independentistes de sempre o els conversos de fa poc, en realitat no volen una consulta, sinó que el que volen és la independència.
– La gent que té claríssim que vol seguir dins l’Estat, els anomenats unionistes, no volen tampoc una consulta, sinó que el que volen és seguir dins Espanya, i per tant no volen la independència
– Finalment, queden, quedem, la resta, els que no sabem ben bé el que volem però tenim clar que no ens agrada el que tenim, i que estaríem d’acord amb fer una consulta, simplement per què ens sembla que des de la perspectiva democràtica no hi ha arguments per prohibir que la gent sigui consultada
– Per tant, en realitat, l’anomenat dret a decidir està pensat exclusivament pels que no sabem què decidir, o en definitiva, NO volem decidir entre UNA opció i UNA altra, sinó que ens agradaria que ens donessin més opcions.
– Algú em podrà dir que la pregunta plantejada pels partits pro consulta també està pensada per aquest grup que podríem anomenar indecisos o dubtosos (que potser són molts més del que la gent es pensa), quan dona l’opció a votar Sí, però NO (sí a un Estat propi, no a la independència). Però això no resoldria la qüestió el dia després del referèndum o consulta perquè tindríem un resultat que deixaria obertes moltes possibles opcions (i totes elles requeririen una reforma constitucional) i aleshores caldria fer una nova consulta entre les diferents opcions obertes.
– I en darrer lloc, com que crec en la necessitat d’una democràcia més participativa, no contemplo la possibilitat de fer una consulta i ignorar el resultat, encara que no sigui jurídicament vinculant. Algú veu factible, al segle XXI, el segle de les xarxes socials, quan els ciutadans tenen més fàcil accés a la informació i a donar la seva opinió, fer una consulta legal, i que després no tingui més força que una enquesta? Tant si el resultat és en un sentit com en un altre (com acabem de veure en l’enquesta encarregada per 8TV hi ha molts indecisos i els resultats seran molt difícils d’interpretar), és pot ignorar la voluntat de la gent expressada a les urnes? La meva resposta és NO.

La conclusió de tot plegat, per mi, és que en realitat això de la consulta és quelcom inútil, no deixaria de ser res més que un pas cap a un altre objectiu, per uns la independència, per altres un retrocés en el procés autonòmic, i per la resta un canvi de model d’estructura de l’Estat Espanyol on Catalunya tingués un millor finançament i unes competències molt blindades. La prova definitiva de què en realitat la consulta no seria més que un McGuffin (utilitzant el llenguatge del mestre del cinema de suspens, Alfred Hitchcock), una mena de coartada per desviar l’atenció i guanyar temps (uns i altres), mentre es troben solucions alternatives o bé es camina directament cap el que tothom qualifica com a xoc de trens, és que no hi ha cap partit que defensi la consulta i alhora defensi el no a la independència. No ho fan per suposat els partits clarament independentistes com ERC, les CUP i (sembla que ara) també CDC, ni els que estan clarament en contra com el PP, Ciutadans i (sembla que ara) també el PSC. Mentre que aquells com Unió o Iniciativa on la seva militància està més dividida o es decanta clarament per no trencar del tot amb l’Estat defensen la consulta però no es pronuncien de moment ni en favor ni en contra de la segona pregunta.

La consulta no és la solució, ara ja ho tinc molt clar, només és una forma de guanyar temps i adeptes per una causa o l’altra, mentre els indecisos continuarem aixecant-nos d’una manera al matí i ens ficarem al llit d’una altra. I així, fins al límit.