La fira dels disbarats

El titular no és meu, sinó d’una persona a qui admiro molt des de fa anys i que ha estat també per un munt de gent un símbol del catalanisme obert a altres cultures, que en el seu dia es va negar a anar al Festival d’Eurovisió perquè no el deixaven cantar en català, però que ha fet la seva carrera musical en els dos idiomes cooficials a casa nostra, ha posat música a grans poetes espanyols com Machado o Miguel Hernández i ha escrit himnes transgeneracionals com “Mediterráneo”. Serrat, el Nano, el noi del Poble Sec, culé fins el moll de l’os, amic de Guardiola, ha dit que això del procés cap a la independència és com “la fira dels disbarats”. I que estem en un carreró sense sortida. Ja va rebre per tot arreu, el van acusar de botifler fa uns mesos quan va expressar la seva opinió contrària a la independència. I ara ha reiterat que a Catalunya qui no pensa d’una determinada manera és titllat de traïdor a la causa, malgrat que, com hem vist, l’independentisme no ha aconseguit superar ni tan sols la barrera del 50% dels vots als partits que el defensen. Encara que no sabem ja com aquests partits el voldran implementar, vist (i sentit) el que han anat dient tots davant el jutge Llarena per obtenir la llibertat: acceptació del 155, renúncia a la unilateralitat i a la violència, acatament de la Constitució i de la legalitat vigent…

Acaba per tant, o això sembla, aquesta fase de bogeria en què va entrar el procés i que ha donat a l’Estat tots els arguments per reprimir amb força aquestes actuacions, fins i tot forçant al límit les institucions democràtiques que controla, ja que per això és un Estat. L’Estat, en efecte, i en especial el govern del PP, també n’ha fet uns quants, de disbarats.

Ara només queda un pas. Investir un president que no sigui Puigdemont (una dona seria una molt bona notícia per una institució que sempre han ocupat homes), que pugui exercir i designar un govern, i començar a governar. A Catalunya fa molt temps que és fa molta política (centrada només en un objectiu), i poca gestió. I crec que el que toca ara és administrar els recursos, recuperar l’autonomia perduda, oblidar el 155 i propiciar una situació d’estabilitat que permeti tranquil·litzar les empreses i alliberar les persones que encara estan a la presó fins que hi hagi judici i sentència i deixar de fer i de dir disbarats.

És temps per deixar de costat els grans objectius impossibles d’implementar (al menys de moment i amb un suport tan respectable com insuficient per part de la ciutadania) i tornar a vetllar per “aquellas pequeñas cosas que nos dejó un tiempo de rosas”.

Per cert, Serrat no vindrà a Barcelona fins el desembre en la nova gira que ara comença. Entrades ja a la venda. Jo ja en tinc dues, espavileu que s’esgoten…

Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB