Demà el Barça juga la final de la Champions a Wembley contra el Manchester. El meu post d’avui és un homenatge a aquest equip que ja ha fet història. Jo vaig néixer l’any 1961. Sense antecedents familiars (el meu pare és del Racing de Santander), em vaig fer del Barça perquè m’agradaven els colors, perquè al parvulari vaig veure uns cromos d’alguns jugadors com Sadurní, Gallego, Torres, Eladio, Fusté, Rifé, Zaldúa… i aviat es van convertir en els meus ídols. Però fins 1974 no vaig veure com el Barça guanyava una lliga, entrenat per Rinus Michels, amb la davantera formada per Asensi, Marcial, Cruyff, Rexach i Sotil. El 0-5 al Bernabeu el vaig veure a casa, en blanc i negre, i el recordo com si fos ara.
Els meus fills tenen 8 i 10 anys. Han vist en la darrera època com el Barça ho guanyava tot. Han conegut un equip gairebé invencible, s’han acostumat a la victòria, i per ells és normal, habitual. Però jo sempre els recordo que estimar uns colors vol dir està sempre al costat, també en les derrotes. Per això, ja no m’importa ni pateixo quan el Barça perd. Per mi ja tenen crèdit pels propers 20 anys. Aquest és el meu homenatge als gladiadors blaugrana. Visca el Barça!
Jo vaig viure el 5-0 del 29 de novembre 2010, i
verdaderament crec que no ho oblidaré mai,
la gent de cor blau grana et transmeten una
energía i una adoració que et transporta al
positivisme.
Visca el Barça i que torneu amb la copa!!!
Gràcies, has vist que ho vàrem aconseguir!!!
Efectivamente, el Barca es un gran equipo, pero para afición, perdonadme, pero como la del Atletico no hay ninguna. Eso es tener el corazón entregado, mas alla de racionalidades. Tengo mis epocas, en olas que pienso que por que no seria del Barca, o del Madrid, y la verdad es que cada vez más, y ultimamente, para que decir. Pero luego recuerdo esos partidos memorables que hace el ateletico (uno cada dos o tres años) y como un idiota vuelvo a caer. Desgracia de equipo. Arriba el Barca, que la verdad juega de vicio!!
Aupa Atleti!