Gris és el color

Blue’s the colour of the sky
In the mornin’ when we rise,
In the mornin’ when we rise.
in the mornin’ when we rise.
That’s the time, that’s the time
I love the best.

Donovan

 

M’agrada el blau, de sempre. És el color vinculat a l’àmbit espiritual de la persona,  és el color del cel, com ens cantava en Donovan. El blau és el color de la lleialtat, de la confiança, la saviesa, la intel·ligència, la fe, la veritat, la eternitat…

Tanmateix, el blau te unes connotacions polítiques associades a la dreta. És el color corporatiu del Partit Popular, la marea blava, van dir del triomf electoral del 20-N, ara espatllat a Andalusia. L’esquerra, per una altra banda, ha patrimonialitzat el vermell, la rosa socialista és vermella, la bandera comunista ha estat sempre d’aquest color tan cridaner.

Doncs bé, jo vull fer avui una apologia d’un color que te molt mala premsa, un color associat tradicionalment amb la mediocritat, amb la manca de compromís, amb la tebiesa. Sí, vull reivindicar el color GRIS. De fet, per molts ni tan sols és un color, és només la barreja del negre i el blanc. És un “quiero y no puedo”, un producte de la indecisió, de la voluntat de passar desapercebut (una persona “gris”), fins i tot un mal auguri (un cel “gris” anuncia pluja). Però el gris representa moltes més coses. És el color de la independència, dels que no volen deixar-se manipular, dels que volen fugir de la simplicitat, del reduccionisme. El gris és també el color del canvi, del diàleg, de la creativitat, de la estabilitat, de l’autocrítica.

En el món dels mitjans de comunicació, i també en el món de la política, el gris està mal vist. A Madrid, per exemple, hi ha poc espai pel gris. Tot és A o B, blanc o negre, blau o vermell (de fet a Madrid actualment gairebé tot és blau). La premsa és d’esquerra o de dretes, o estàs amb ells o estàs contra ells, o ets conservador o progressista, o votes Sí o votes No. Els mitjans no entenen de terceres opcions, ni els titulars periodístics afavoreixen la reflexió en profunditat que exigiria dir “sí, però…” o “no, però…”

A Catalunya en general som més complexos, no és tan fàcil explicar la realitat a partir només de dues versions oposades. A Catalunya resulta més senzill defensar la complexitat del gris, fugir del negre o del blanc.

Vull pintar de gris els nostres pensaments, demanar sempre un temps per respondre, matisar les decisions que ens obliguen a prendre cada dia. Prefereixo la primavera i la tardor a l’estiu i l’hivern.

Vull que em deixin escollir entre més de dues opcions, que no calgui emmarcar ni encotillar els nostres somnis, vull que ens deixin respirar, que no es doni res per suposat.

Vull que el gris ens faci lliures. That’s the time, I love the best.

 

Josep Manuel Silva Alcalde

6 comentaris a “Gris és el color”

  1. Quanta raó tens, company!
    Totalment identificat amb el gris… m’agradi o no.
    De fet, aquest infravalorat color invaeix les meves opinions en relació directa amb la edat. Sembla com si l’incipient i imparable gris dels cabells s’ecomanés al gris de les idees.
    Bona sort!

  2. Muy bueno…. Se te ha olvidado mencionar una gran peli “Grease” (jejej) Aunque lo de verdad bueno es la cancion de “los nocheros” – Entre el gris y el azul – Le va al pelo al artículo!! como dice… Entre el gris y el azul, no hay mas nadie que tu…

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top