El meu fill petit (14 anys) em va preguntar fa uns dies, mentre escoltàvem a la ràdio del cotxe les notícies sobre la campanya a les presidencials franceses: “si aquesta senyora (Marine Le Pen) fa tanta por, per què la voten?”. Vaig intentar explicar-li que, en teoria, aquells que la votaven eren els que no li tenien por, o fins i tot que molts d’ells la votaven justament perquè tenien molta por. Però reconec que la resposta no era fàcil, perquè acabava de preguntar-me per la clau que obre la caixa d’allò que anomenem, de vegades amb un excés de paternalisme, “els populismes”. I és que crec que, passi el passi el proper diumenge, la candidata del Front Nacional ja ha guanyat les eleccions, fins i tot encara que no sigui presidenta. En realitat, que Emmanuel Macron sigui la seva alternativa demostra el fracàs de la democràcia clàssica representativa a Europa Occidental. Els dos grans partits o coalicions que s’han repartit, a dreta i esquerra, el poder a França (i a molts altres països europeus) durant els darrers anys, s’han enfonsat. En un cas (Hollande i el socialisme), per la gestió desastrosa del poder, i en l’altre (amb un teòric bon candidat com Fillon), perquè ha deixat al descobert els privilegis d’una casta política que ha exprimit fins al límit tot el que podia treure de l’erari públic col·locant els seus familiars i enriquint-se de manera immoral. Le Pen i els seus votants aparentment mancats de por demostren també el fracàs de l’europeïsme, del model d’integració dels immigrants, del profund cisma social i econòmic que pateix la societat francesa (on cada cop hi ha més diferències entre rics i pobres, entre els francesos d’origen i els que han vingut d’altres llocs). Macron és en realitat un miratge, una coartada, una manera de guanyar temps i aconseguir una pròrroga, però Le Pen ja espera a la cantonada, si no és ara serà a la propera, si Macron guanya i no canvia a fons un model de República que sembla periclitat, ja no hi haurà més temps afegit. Le Pen és una alerta vermella, potser la darrera que sentirem abans de la desfeta. El gran drama d’aquestes presidencials és el que deien les pancartes dels estudiants uns dies després de la primera volta: “Ni patrie ni patron. Ni Le Pen ni Macron”. La connivència passiva de l’esquerra radical de Mélenchon, que sap que hi ha una part dels seus votants que han girat a l’extrema dreta cridats pel missatge simplista del Front Nacional contra la Unió Europea controlada per Angela Merkel i contra els estrangers, pot acabar de decantar la balança cap al costat perillós.
Potser Le Pen no serà la propera presidenta, però sens dubte, i malauradament, ja ha guanyat les eleccions.
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat del Departament de Periodisme UAB
