Ho confesso: no puc ser ministre

 

La setmana passada vaig escriure a aquest mateix bloc que el nomenament de Màxim Huerta com a Ministre de Cultura i Esport era l’únic toc de frivolitat del nou govern de Pedro Sánchez. Semblava una picada d’ullet cap a un tipus de votant poc interessat per la política.

El millor que es podia dir d’una persona que havia confessat odiar la pràctica de l’esport i que havia participat en diversos programes de televisió de qualitat discutible i representatius d’un model de cultura de masses per consumir ràpid i evadir-se dels problemes quotidians, és que no faria més que millorar les expectatives inicials.

Doncs era evident que no havíem calculat bé tots els factors que podrien intervenir per atacar-lo i aconseguir la seva renúncia. Una setmana després ja no és ministre i en el seu lloc han posat un perfil més aviat identificat amb el concepte tradicional de cultura (un punt elitista, tot s’ha de dir), encara que tampoc em sembla un especialista en esports. Però te tot l’aspecte d’estar al corrent de pagament dels seus impostos.

Un vídeo de Sánchez declarant que mai no podria formar part del seu govern algú que hagués creat una societat per estalviar impostos (recordem que feia referència al cas Monedero, un dels fundadors de Podemos), ha estat demolidor i feia impossible la continuïtat de Huerta.

Han posat el llistó molt alt, sens dubte. Jo mateix no podria ser ministre mai. Estic segur que tampoc no m’ho proposarà mai ningú, però per si de cas, ja aviso als interessats.

Fa uns anys, Hisenda em va enviar una declaració complementària perquè considerava que les despeses d’aliments i la pensió compensatòria conseqüència d’un divorci no es podien deduir des de la signatura del conveni corresponent, sinó des de la convalidació d’aquest conveni per sentència per part del jutjat. Hi havia una diferència d’uns quants mesos entre el conveni i la sentència (la justícia és així de lenta, sí) i per tant segons ells no es podia dur a terme la deducció. És injust, perquè les despeses s’havien pagat igualment (fins i tot abans de signar el conveni). Però algú va decidir des de l’Agència Tributària revisar totes les declaracions de renda dels darrers 4 anys (termini màxim de prescripció per perseguir presumptes infraccions) de persones en aquesta situació i fer declaracions complementàries per pagar, amb interessos, la diferència que ens havíem deduït. Per cert, la notificació em va arribar el darrer dia abans de finalitzar el termini per la prescripció. Apurant fins a l’últim minut, vaja. Vaig pagar religiosament i vaig presentar un recurs davant el Tribunal Econòmic Administratiu. Fa més de tres anys i encara no ha recaigut sentència. Estem parlant d’una quantitat no gaire alta, si no recordo malament eren 3.000 o 4000€, però en aquell moment per mi va representar un cert daltabaix.

Faig aquesta confessió personal perquè si algun dia aquest Tribunal Econòmic Administratiu es digna dictar resolució i em donen la raó, doncs cap problema, però si confirmen el nou criteri (en aquest cas és evident que és nou perquè mai s’havia plantejat aquest supòsit que trobo clarament injust i amb ànim estrictament recaptatori), algú podria considerar que vaig defraudar Hisenda i això m’invalidaria per ser ministre i no sé si per qualsevol altre càrrec públic.

Per tant, si algú tenia intenció, que no crec, de fer-me alguna proposta, que ho tingui en compte. Estan avisats. Per cert, també he recorregut davant la jurisdicció contenciós administrativa alguna sanció de trànsit i de vegades he guanyat el recurs, però també he perdut algun. I he repassat el meu timeline de Twitter i crec que mai he insultat a ningú. Jo soc partidari de no escriure mai a les xarxes res que no diries a la cara de les persones, i, llevat d’algun cas molt excepcional, no acostumo a deixar anar improperis, encara que de vegades penso que hi ha gent que s’ho guanya a pols. Però sempre podrien trobar algun tuit “fora de context” que m’impediria assolir determinades responsabilitats polítiques.

La sort que tinc és que no aspiro a ocupar cap altre càrrec polític en la meva vida. Per mi és una etapa superada. O sigui, que problema resolt. No puc ser ministre, cert. Però és que tampoc no ho vull.

És una professió de risc i cada cop resultarà més difícil trobar-ne. Quants dels lectors d’aquest bloc ho podríeu ser?

Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor de Periodisme UAB
.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top