El gran Franco Battiato té una cançó anomenada “Il vuoto” (el buit, el “vacío), que parla de l’absurd d’una determinada manera d’entendre la vida moderna, del buit de sentit, del sentit del buit.
Després d’aquestes jornades viscudes al Parlament de Catalunya aquesta setmana, m’envaeix una profunda sensació de BUIT existencial. Anem cap al no RES, cap al fracàs col·lectiu com a societat.
I també he pensat en la cançó quan he vist l’hemicicle semi buit, aquesta imatge tan plàstica d’una Catalunya dividida, trencada en dos per la meitat. Tot el discurs de l’independentisme contra l’Estat espanyol com a enemic exterior se’n va a norris quan persones ideològicament tan allunyades com en Lluís Rabell, Inés Arrimadas, en Miquel Iceta, en Coscubiela i els representants del PP (realment no tenen ningú millor que García Albiol per presidir aquesta formació a Catalunya?) es posen d’acord en reivindicar la democràcia, el joc net parlamentari, el sentit comú, el marc legal i compten amb el suport dels lletrats de la Cambra, el Lletrat Major, el Secretari General i el Consell de Garanties Estatutàries!! I l’argument dels grups independentistes és que tot es fa en nom del dret a la autodeterminació dels pobles, com si Catalunya fos una colònia del segle XIX, esclavitzada i sotmesa pel jou dictatorial del govern de l’Estat espanyol (amb tots els defectes i mancances que té i ha tingut l’executiu de Rajoy).
Catalunya no pot reivindicar el seu dret a decidir, modificar el seu marc estatutari, el règim electoral, el principi de separació de poders, el de jerarquia normativa, en dos llargues i patètiques jornades parlamentàries, només amb els vots favorables de 72 diputats que ni tan sols representen la majoria dels vots del poble de Catalunya. Cap país democràtic del nostre entorn té la capacitat de modificar la seva carta magna o el seu sistema electoral sense comptar amb una majoria qualificada de 2/3 o de ¾ parts dels seus membres. Cap jurista amb un mínim de prestigi, ni tan sols un estudiant de Dret de primer o segon curs, seria capaç de defensar per escrit un “engendro” d’aquesta mena utilitzant com argument els tractats internacionals de protecció dels drets humans o el dret a “votar” la secessió i la segregació unilateral del territori d’una part de l’Estat.
I tot això amb un hemicicle mig buit, i amb una declaració contundent en contra de la Comissió Europea.
Bé, entrem a la dimensió desconeguda, al buit més absolut, només desitjo de tot cor una cosa: que no hi hagi violència. Per què en nom del poble, en nom de la legitimitat contra la legalitat va caure, per exemple, la República de Weimar i va néixer el Tercer Reich. Llegiu Carl Schmidt.
Ens han partit Catalunya en dos. Quants anys tardarem en refer-la?
“Tempo non c’è tempo sempre più in affanno
inseguo il nostro tempo vuoto di senso senso di vuoto
E persone quante tante persone un mare di gente nel vuoto”
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat del Departament de Periodisme UAB
