He marxat de Twitter. He tancat el meu perfil. Feia dies que li donava voltes a l’assumpte. Entenc que hi ha molta gent indignada per la greu situació econòmica i que les xarxes potser s’han convertit en un desllorigador de l’angoixa col·lectiva. Però no m’agraden els insults dels que s’amaguen sota l’anonimat d’una identitat falsa. Són molts els que se’n aprofiten de la impunitat que atorga Twitter per desfogar-se i treure sense complexos els seus instints més baixos, sexistes, xenòfobs, mancats del més mínim respecte envers les creences i la privacitat dels altres. Això sí, són sovint 140 caràcters disfressats amb frases enginyoses, a veure qui la diu més grossa, no hi ha límits, no hi ha defensa possible. Fa uns dies, un twittero va dir que el futbolista Özil no era prou alemany, altres companys d’altres seleccions a l’Eurocopa com Young, Cole o Balotelli van rebre també insults racistes. Durant uns dies va ser trending topic el hashtag “Gracias, Sara”, dedicat a Sara Carbonero, una periodista amb millor o pitjor encert a l’hora de fer la seva feina, però que sembla que el seu defecte més greu és ser dona, guapa i novia del porter de la selecció espanyola de futbol.
Els responsables de Twitter haurien de garantir uns mínims, l’anonimat no hauria d’estar permès, si més no quan serveix per insultar o per injuriar els altres. La llibertat d’expressió té límits, la frontera és l’honor i la intimitat de les persones, i els instruments jurídics per defensar aquests drets són molt febles i costosos, especialment si els atacs provenen de perfils no identificats.
Ja sé que a la dreta de la pantalla, al costat d’aquest post, podeu trobar un botó per connectar amb Twitter. La utilitat d’aquesta xarxa com a eina d’informació i de difusió del coneixement és molta, però hores d’ara, per mi, la impunitat amb que es mouen molts dels seus usuaris és motiu suficient per sortir-me’n. I si de cas, ja tornaré…
Evidentment que és de covards falsejar la identitat o amagar-la fins i tot quan el que és diu és el que un pensa i el que un pensa és “bo”. Però aquesta és la democràcia de la xarxa i és dificilíssim limitar-la, veurem si ens en sortirem mai. De totes formes la reflexió és encertada i oportuna. Si no denunciem el que no ens agrada, com ho farem perquè canviï?
Tens rao, gracies pel comentari. No podriem debatre sempre aixi? Civilitzadament!
Per aixo no m’ha agradat mai twitter, crec que no s’haurien de dir sota l’anonimat coses que no diriem a la cara i donant la cara. L’anonimat permet dir i fer moltes bestieses impunment. M’ha agradat molt el post.
una abraçada, Alba.
Gràcies Alba, si tots pressionessim potser canviarien la política de Twitter i només deixarien aparéixer gent identificada, o bé s’haurien de controlar i evitar comentaris insultants, hi ha gent que confón la democràcia i considera que la xarxa és un lloc d’impunitat on pots dir el que vulguis, i crec que hi ha uns límits, els mateixos que hi ha quan escrius un llibre o parles amb algú.
Per cert, que la Carbonero s’ha quedat ben descansada a la Eurocopa amb les seves pifiades, i crec que tenim tot el dret a criticar-la, però no des de l’anonimat i amb acudits masclistes de gust més que dubtòs…
Penso que les persones públiques, estan a l’abast de totes les crítiques del món, pel sol fet de ser públiques, i això és així perquè se sap de qui es parla. Com em criticaran a mi i quin interès te fer-ho si no em coneix ningú? La democràcia fa que es pugui criticar tot i tothom. És cert que la crítica, normalment fa mal i que criticar no vol dir insultar ni mentir, però una crítica, la majoria de vegades es fa per que alguna cosa no agrada. L’anonimat… a mi m’és igual que em diguin que no treballo, que no serveixo per a res i que em poden tirar per un forat i tapar-me amb fang fins que em mori, tant si és un anònim, o se qui m’ho està dient. Encara pitjor si conec qui m’ho ha dit. Jo que sóc totalment anònima, estic fins al barret d’escoltar tanta gent opinant del que no sap ni enten. Crec que si es te alguna cosa a dir, i aquesta val la pena, la gent ho llegirà, i si no, morirà per si mateixa, però m’agrada poder-me assabentar de coses que no m’arribarien de cap altra manera. En aquest moment, veig poca informació verídica en la gran majoria de mitjans de comunicació. M’agrada llegir què passa i els comentaris sobre el que no m’importa, no els llegeixo. Em sap greu, si a partir d’ara no llegeixo coses teves que em podrien interessar, tot i que no estic d’acord en tot el que escrius, Josep M., però m’agrada que ho escriguis. RIP a les teves piulades, però espero que t’ho repensis en un futur no massa llunyà
Gràcies, Núria, bona reflexió!