Justícia, la gran oblidada


 


M’he empassat els tres debats electorals de TVE, Antena 3 i TV3, gairebé íntegrament. Tampoc no em demaneu esforços herculis per resistir fins el final. En general, he passat vergonya, he acabat avorrit i continuo dubtant sobre el meu vot. Però aquest darrer és el meu problema, com el d’una bona part dels electors, segons deien les enquestes (aquests dies ja no se’n poden publicar, tot i que els partits continuen fent els seus trackings diaris que només alguns privilegiats coneixen).

Al marge de la imatge lamentable que han traslladat els candidats a la ciutadania, m’ha cridat l’atenció una gran absència, encara que potser no és l’únic tema que ha estat ignorat en els debats. Hi ha gent que diu que tampoc no s’ha parlat gaire d’economia (especialment de com abordarem les mesures socials que estan oferint alguns partits), ni de cultura (ja és habitual en tots els comicis). Però jo crec que no s’ha fet ni una sola menció a la justícia. Ni una, en tres debats.

La darrera gran mesura que va prendre un Govern espanyol sobre la justícia va ser la brillant idea del Ministre Ruiz Gallardón quan va introduir de nou, en plena crisi econòmica, les taxes judicials. Una manera original de generar ingressos i acabar amb el col·lapse dels tribunals. I d’allunyar els més pobres, que ja ho tenen molt malament, de defensar els seus interessos en un jutjat. Per sort, tres anys després, algú del seu partit li va esmenar la plana.

Aquesta setmana hem conegut la sentència absolutòria de l’Audiència Nacional a l’expresident del Barça Sandro Rosell. No entro en els motius pels quals va ser instruïda la causa. Ara diuen que no hi ha proves suficients per condemnar-lo. Però va estar gairebé dos anys a la presó, com a mesura preventiva per evitar el risc de fuga i la destrucció de proves, segons va decretar la jutgessa de l’Audiència Carmen Lamela (ara promocionada al Tribunal Suprem). Clama al cel una injustícia com aquesta. Ha pogut contractar bons advocats que han lluitat des de fa mesos per la seva llibertat i la seva absolució. No tothom te els recursos per fer-ho. I, si no hi ha recurs posterior, quedarà alliberat de tots els càrrecs i intentarà recuperar la seva vida anterior, ja que ningú no li retornarà els temps perdut a la presó.

Actualment hi ha en presó provisional unes 9.300 persones a tot l’Estat, un 15% de la població penitenciària. A Catalunya, amb les presons transferides, un mica més, el 17%. No són dades exagerades en comparació amb altres països europeus. La mitjana europea al 2016 era del 21,4% de la població reclusa. A Holanda tripliquen la taxa espanyola (45%), i altres països la superen, com Luxemburg (40%), Bèlgica (35%), Itàlia (35%) o Dinamarca (35%). A França no arriba al 30%.

El problema no és tant la mesura, de caràcter excepcional, (i que demostra que la justícia és lenta a tot Europa) sinó qui la decreta. Aquests tipus de mesures corresponen al jutge instructor, que hauria de ser al mateix temps qui garanteix els drets dels processats per una causa penal. Per tant, sovint no actuen de manera neutral i objectiva. Fa anys que sento una proposta, mai desenvolupada, de canviar el paper del Ministeri Fiscal i que s’encarregui de la instrucció penal. D’aquesta manera, les decisions sobre aquestes mesures provisionals podrien ser recorregudes davant un jutge, i els ciutadans estaríem més protegits. Em pregunto quanta gent en presó preventiva serà finalment absolta, i qui els retornarà el temps tancats a la presó.

La campanya s’acaba. Alguna proposta d’algun partit al respecte? Encara que sigui només perquè no es puguin tornar a repetir mai més casos tan flagrants com el de Rosell i el de la resta de processats per aquest asumpte.

 

Josep Manuel Silva Alcalde

Advocat i periodista

Professor associat de Periodisme UAB

 

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *